El primer dia de Discordants

David Marín es defineix actor i professor de
l’escola Eòlia. Però és mentida. És també director de teatre i dramaturg
(col·lectiu) en la companyia La retorcía. Ell va crear Discordants, una història sobre la sida i tots els tòpics i les
hipocresies que l’envolten. Tres actors donen vida a cinc personatges en una
història molt quotidiana i molt natural sobre una parella heterosexual en la
qual ella és portadora del virus d’aquesta malaltia.

Desestigmatitzar
la sida

Marín està molt conscienciat en la lluita
contra la sida i amb aquesta obra pretén desestigmatitzar-la. Per això, el
primer repte va ser trencar totes les idees preconcebudes al respecte: “Per
començar, la parella protagonista és heterosexual”, diu. “La sida no és una
malaltia d’homosexuals, com moltíssima gent es pensa”. El segon repte va ser
parlar del tema amb naturalitat: “De la sida només es parla en termes de
xifres, de vacunes, d’estadístiques… Sembla que la societat, quan la gent va
deixar de morir directament per la malaltia, s’hagués rentat les mans. Aquí el
que fem és parlar de les persones”.

Documentació

Dues persones s’han encarregat de documentar a
l’equip en el delicat tema clínic. Alberto Pérez, farmacèutic especialitzat en
el VIH, i Félix Pérez, psicòleg, han supervisat una mena de taller
(roll-playing) sobre la prova de la sida, aquell moment en el que una persona
espera el diagnòstic: “Què sent, què es pregunta, quines pors té, com es
comporta durant l’espera, quina part de la seva intiumitat ens descobreix…”,
explica Marín.

El
procés

Ara mateix, el procés de creació ja ha
començat. Es podria dir que està acabat, de fet. Però també seria mentida. És
veritat que ja s’han fet tres representacions en dos dies (per a programadors i
per a associacions vinculades a la lluita contra la sida), però el procés no ha
acabat…

Llicència
per matar

Els assajos van començar el novembre passat, a
partir d’una idea que va sorgir de les pàgines del còmic Píldoras azules,de Fred Peters, que va caure a mans de Marín: “Vaig
jugar amb el llibre i vaig començar a arreplegar material i actors”, explica el
director. David Teixidor (provinent de l’Institut del Teatre), i Irene
Hernández i Maria Àngels Sánchez (d’Eòlia), els tres actors originals de Discordants, no es coneixien entre ells
i, per descomptat, no coneixien l’obra. Ningú no en sabia res, de l’obra. Ni
tan sols el seu creador, David Marín, que sempre ha defensat un procés de
creació obert i col·lectiu basat en la capacitat d’improvisació i en el debat. “No
vaig saber com acabava l’obra fins que vam arribar als últims assajos”, reconeix
Marín. I potser encara no ho té clar del tot… “Vaig donar als actors un
esquema d’escenes, però no un text per memoritzar”, explica l’autor. “Tenen la
seva memòria professional i sensorial, tenen llicència per matar!”

Un
intensiu nocturn

“La manera d’arribar a la idea no és
definible: en parlem, actuem, tirem cap endavant i així sorgeixen nous
personatges, noves escenes”, explica Marín. “Vaig escoltar els actors en tot
moment… Es tractava d’estar a gust, còmodes”. Tot i que la situació no era la
millor: “Ens vam anar motivant entre nosaltres, trobant-nos quan i on podíem
(per sort, teníem una sala a l’escola Eòlia)… Al Nadal vam haver d’aprofitar
els dies de festa per fer un autèntic intensiu nocturn”. El pa nostre de cada
dia de tantes companyies de teatre…

En aquestes circumstàncies ha estat impossible
assajar seguint la cronologia de l’obra. Ho han fet per blocs, en funció de la
disponibilitat dels actors. Això comporta que quan s’assaja una escena del
principi després que ja se n’hagin assajat altres de posteriors, hi pugui haver
canvis que fan que aquestes darreres escenes perdin el seu significat. “Ens hem
carregat moltes escenes, la veritat…”

El manà
de la beca

Però la consecució, a última hora, de la Beca
Desperta (que organitzen la Nau Ivanow i aPortada Comunicació oferint un espai per a
la creació, producció i exhibició

i els recursos necessaris per a la difusió i
comunicació del projecte) va millorar la situació. “De cop, teníem 3.000 euros,
sis setmanes de residència a la Nau Ivanow i temporada de dues setmanes a ala
Sala Atrium…”

Tornem
a començar…

Després de les sessions per a programadors, el
5 de maig reprenen els assajos a la Nau Ivanow amb la mirada posada en
l’estrena a la Sala Atrium, el 4 de juny. Hi haurà canvis, avança el director.
Per començar, els recursos ajudaran a la posada en escena. L’escenografia, de
Ramon de las Heras, no deixarà de ser senzilla, adaptable també a sala gran. “A
priori”, adverteix Marín, “no té cap sentit; l’hi donen els actors (o els
personatges) i no deixa de formar part de l’obra. Esdevé un bany, una cuina,
una balcó que dóna al carrer, un hospital…”.

El
director, a escena.

Però el canvi més gran serà la irrupció del
mateix Marín sobre l’escenari. “Per desgràcia, la Maria Àngels Sánchez no podrà
participar per qüestions laborals i la substituiré jo. Per tant, començarem
assajant aquestes escenes, les meves. M’he ficat a la boca del llop!”.

Seguirem informant, en directe (com qui diu),
quan reprenguin els assajos.