Els encàrrecs són, a vegades, un bombó enverinat. I compartir-los en un tripartit, encara més. El triple espectacle ‘Fronteres’ que, com el seu títol genèric insinua, explora l’amplitud del terme fronterer, no només territorial sinó també social i personal, és d’un d’aquests bombons plens de verí que reobre el debat entre allò que hauria de fer un teatre públic i allò que els espectadors s’han avesat a esperar-ne. Un debat que encara s’agreja més quan les circumstàncies econòmiques fan el que fan amb la cultura.

Fer córrer a poteta coixa els espectadors confiats de la programació general del TNC a veure l’espectacle ‘Fronteres’ és una temeritat. Mentre grups d’espectadors s’organitzen aquests dies per anar a veure “el Flotats” —dit així— a la Sala Gran —tant hi fa si es tracta d’un Marivaux, clàssic francès, o d’un autor de la cantonada—, d’altres cauen en la trampa de l’ambigüitat de ‘Fronteres’ i s’estavellen en l’intent d’entendre la reflexió que els tres autors s’han vist forçats a imprimir-hi, inspirats pel digne projecte global del director del TNC, Xavier Albertí, inspirat a la vegada en la línia multidisciplinar, d’investigació, reflexió i funció educativa i cultural d’una institució pública i nacional. Al Cèsar el que és del Cèsar… i a Xavier Albertí el que és de Xavier Albertí.