Agev ed Epol Xilèf. No, no us balla la vista ni patiu de dislèxia radical. És el nom de Félix Lope de Vega, però al revés. Que és el mateix que ha fet Lluís Pasqual amb aquesta posada en escena de ‘El caballero de Olmedo’: capgirar la intenció dels qui s’esperen un muntatge de tall clàssic, empolsinat, pompós i amb intèrprets veterans per un muntatge de tall contemporani, fresc, auster i amb intèrprets joves.

Si tots els espectacles es pot dir que són d’autor-director, aquest encara ho és molt més. Lluís Pasqual s’ha fet seva la reinterpretació que Lope de Vega (Madrid, 1562-1635) va escriure a partir de la seguidilla del romancer popular (‘La flor de Olmedo’) i, amb una certa impressió lorquiana, l’ha catapultat a una mirada escènica trangressora i contemporània. Si García Lorca va dir que Lope de Vega s’acostava a Shakespeare, amb aquesta tragèdia, Lluís Pasqual s’acosta a García Lorca amb les pinzellades musicals, el flamenc, l’empostissat que es menja les primeres fileres de la sala i les cadires més pròpies d’un tablao i l’aportació d’un tango amb lletra lopeveguiana i ball al fons en penombra.(…)