Arístides Vargas va escriure Nuestra Señora de las Nubes fa quinze anys amb l’objectiu de reconstruir la memòria de l’exili argentí i l’horror de la dictadura. L’obra narra les diferents trobades entre Bruna i Oscar, dos eterns estrangers, dos exiliats, que a poc a poc recorden i reconstrueixen la història del seu poble. 

Nuestra señora de las nubes, com la resta de textos de Vargas, té una poètica singular i està carregada de metàfores i veritats amagades rere una suau pàtina d’humor. “Nos castigaron con tanta perversidad que nos hicieron olvidar que los que nos castigaron pertenecen al mismo país que nosotros y aún así creemos que es el mejor país del mundo” diu Bruna en un moment del muntatge. A través dels successius diàlegs, gairebé absurds, els dos protagonistes retraten el costat més fosc i pervers de la humanitat. Això fa que, tot i la redundància d’algunes escenes maquillades amb boniques metàfores l’espectador se senti colpit i fins i tot comparteixi el dolor.

Malauradament, ni els paral·lelismes amb l’actualitat, ni uns actors correctes, ni l’intent d’agilitzar la posada en escena, aconsegueixen dissimular la manca d’interès dramàtic de l’últim terç d’espectacle. Una llàstima perquè Nuestra señora de las nubes tenia totes les peces per ser una petita joia. Hi ha trencaclosques, però, que són difícils de resoldre.