En aquest país
deliciós i tan ple de fantasmes i teatres, de tant en tant, en alguna sala com
ara pugui ser la de Josep Palau i Fabre
a la Seca Espai Brossa hi transiten
alguns éssers encara amb prou capacitat de demostrar que les aus fan ous; de
sorprendre, vaja! Són maneres de fer tan eclèctiques i agafades pels pèls que
conviden a l’irrefrenable impuls de deixar-s’hi caure. En singular, em penso
que tant se’ls en fot. Simplement et diuen: Vine, si vols! Aquests senyors enjogassats, i que posen els peus de
forma temerària damunt d’un escenari de cerilla són, l’Enric Casasses, poetàs
satíric insubornable; i en Feliu Gasull, mestre de la guitarra i compàs
d’ultrasons inimaginables. La complicitat lírico-bèlica-musical d’aquesta
història que ens ofereixen, una mena de…, de què?! No sé pas, perquè allò té
fusta de novella poetitzada autobiogràfica o d’una mena d’obra de teatre
embastada de versos. Performance, potser? No se sap ben bé qui és el
protagonista allí dins, ni què desvetlla l’entusiasme eufòric, però si als deu
minuts un es pregunta què hi fa allà, als trenta ja no desitja ser enlloc més!
Els bisos que el públic obliga a fer a aquest parell d’homes desviats pels
carrerons del món artístic només certifica que la poesia i la música són
germanes de l’esperit i l’humor. L’humor, cal dir-ho, també rau en els
pantalons i el barret cullera grunge d’en Casasses. Vull dir que els que
tingueu ànsia d’alguna o totes aquestes coses, ja sabeu on us la saciaran!