Una comèdia que no ennganya. Una sitcom pensada per a fer riure buscant la interpretació i l’escena més extrema, sense preocupar-se gaire que tingui massa veracitat. Una oportunitat per passar una estona en grup rient de la peripècia. Ivan Campillo ha trobat la clau per a aquest nou vodevil d’equívocs (l’embolic no és en el joc de portes si no en les trucades de mòbil agafades erròniament). Ja va trobar l’encert amb “Salvem les balenes (i el meu matrimoni, què?)”, amb la vis còmica de Carme Contreras. També sembla que va tenir bona rebuda “Tu digues que l’estimes”. Campillo s’ha especialitzat en aquestes comèdies romàntiques de final feliç i nus exageradament insòlit.

I què fan totes les parelles? No hi ha massa secret (n’hi ha prou amb fer un repàs de les relacions de parelles veïnes i la pròpia) però el que és segur és que difícilment hi apareixerà en el conflicte una catana, una maleta caient per la finestra, un contestador carregat de missatges, un hippy de 37 anys esperant la marca del destí, un ascensor, un advocat amb el nas trencat, una actriu reconvertda a bar de copes que amenaça a la veïna amb denunciar-la per les plantes de marihuana del balcó…