L’important no és la meta, si no el camí. Al projecte 100 femmes, el que comptsa és com un centenar de dones,que fins fa poques setmanes bno es coneixien, han passat a ser membres d’una família artística. De diversa edat, procedència i constitució física han ofert les seves aptituds i la seva disponibilitat absoluta a recrear un univers que arrenca de l’univers i acaba, ni més ni menys, que a l’amfiteatre Grec. Potser és una llàstima que la intenció final, d’afirmació, acabi ressonant en negatiu: “No som l’enemic”; “Volem viure ara i aquí i , sense nosaltres, noes va enlloc”. Tant ntegrador com pretén ser millor acabar amb un entusiasta “I, tot junts, arribarem allà on ens proposem”. De totes maneres, és destacable el treball i la concentració d’un grup molt nombrós, inacabable, de dones amateurs que disfruten i s’exposen davant de públic desconegut i també familiar. Se’ls hi nota orgulla, satisfacció de particiopar en aquest projecte, que té tots els números, per anar-se multiplicant per les ciutats europees.