Quin univers tant màgic, aquest dels bessons d’excolònies que escriuen paraules pels “espanyols”. Són incapaços de parlar en primera persona. Sempre gasten una enigmàtica tercera persona del singular. Són com germans siamesos que no saben/no poden viure separats l’un de l’altre. Tant s’estimen com s’odien. I estimen i odien el mateix, el que genera un conflicte insuperable. I és llavors quan, només un d’ells, logra declinar en primera del singular. Potser a partir de llavors,ja arrencaran un camí que els separi per sempre més.

Les interpretacions són acurades, amb moviments pautats que evidencien la dependència de l’un amb l’altre. Són estranys en aquell món d’esclaus i “senyors” perquè inventen paraules pels senyors alhora que netegen lavabos. És darrere una porta que apareix la bèstia. 

Un muntatge molt ben acabat amb moltes possibilitats de tenir vida més enllà. De fet, la complicitat de la companyia Obskené ha de permetre que tingui més vida, més enllà d’aquestes dues úniques funcions al Juliol a l’Institut.