La creadora gallega Marta Pazos va inaugurar amb Astral el cicle “Exorcismes, patrimoni i performativitat” de la Fundació Joan Brossa-Centre de les Arts Lliures. Es tracta d’una performance site-specific creada a instàncies de Georgina Oliva –directora d’arts escèniques de la casa– amb la intenció de redimensionar –mobilitzar, invocar– l’obra de l’artista fora de la rigidesa del museu. Es va buscar que la connexió temàtica fos l’espiritisme, per la relació que l’artista tenia amb la mèdium i pintora Josefa Tolrà –recordem en aquest sentit les exposicions La mèdium i el poeta. Una conversa astral entre Josefa Tolrà i Joan Brossa (Fundació Joan Brossa, 2020) i La mà guiada (MNAC, 2023)–. Pazos va convidar una mèdium diferent cada dia –el cap de setmana de Tots Sants– perquè canalitzés informació del pla astral com a punt de partida per a una transposició escènica. Cadascuna de les quatre sessions oferia un cert marge d’improvisació i diferia de les altres en l’element mateix que la guiava: Foc, Aire, Aigua i Terra.

El dispositiu es posa en marxa amb la presència de Pazos, que, en to distès, parla del repte que ha suposat la fragilitat extrema d’aquest procés. La canalització –el cos com a canal– esdevé un concepte clau tant en l’art com en la vidència, dos àmbits que requereixen una especial disponibilitat i obertura. La directora i escenògrafa s’interessa per l’origen mateix de la creació, que sovint visualitzem com una guspira o fulguració: la connexió neuronal entre el que ve de fora –les vibracions a través d’imatges, paraules, sensacions– i el que l’artista acciona dins seu i acaba materialitzant escènicament. Canalitzar energia és com deixar el telèfon despenjat o les aixetes obertes.

En l’acció mediúmica –que intuïm parcialment ficcionada– el missatge es revela nítid i es vehicula o comparteix com si fos un dictat. A través de Lorena (Mercurial Portal), la mèdium que va “actuar” en la sessió de dissabte, el poeta afirma que la seva obra és un joc d’energies, així com “una paraula desmesurada”. En la seva missió “al servei de l’univers”, tenen gran importància el ritme poètic, la materialitat dels mots, la vibració de cada lletra i la freqüència d’ona dels objectes. El seu acte revolucionari va consistir a donar obertura a la intuïció i assumir la seva pròpia visió de la realitat. I és que la visió de cada persona té una genuïnitat essencial, que cal assumir sense servituds de cap mena envers un suposat sistema que no existeix. Som lliures, repeteix. No hi ha protocols. “Espero que el que veureu avui penetri en el vostre cor i us faci lliures”.

Cristina Martínez i Marc Domingo Carulla són els dos acòlits màgics que, vestits de blanc nuclear i estil retrofuturista, es guarneixen amb lletres A majúscules, llencen els punts del dau o desapareixen entre els plecs de l’espai escènic. Amb gest pulcríssim, enguantat, col·loquen sobre un pedestal diferents objectes, com natures mortes –entre ells, el cartell de la sala que assenyala la sortida d’emergència, però disposat verticalment, de manera que assenyali el cel–, i després una sèrie d’obres brossianes –País, Rondalla, etc.– dins el corresponent empaquetatge expositiu. L’espiritista traduirà la vibració d’aquests objectes ja catalogats. En la seva lectura mediada, destaquen conceptes com la llibertat i la innocència. La idea del ritme es vehicula tant a partir de la successió de tres obres iguals –la mirada origina moviment– com de paraules en off lligades per una pauta serial, melòdica. I hi ha també la gestualitat ritual dels dos elegantíssims oficiants. El blanc esdevé més que mai receptacle, acolliment, obertura.

El divendres 1 de novembre, dins la sessió dedicada a l’element aeri, la mèdium va amollar quatre paraules –silenci, alè, rumor i xiuxiueig– que, pel seu potencial al·literatiu, havien de donar molt de joc. Hugo Torres, responsable de la música i l’espai sonor, va estar tota l’estona interactuant amb el dispositiu i va gaudir del seu moment de protagonisme quan va crear un circuit a partir d’aquests mots i amb la col·laboració d’algunes persones del públic com a connectors, canals o fonts d’energia. Amb aquest giny, que no deixava d’assenyalar indirectament o implícita el Poema objecte per excel·lència de Joan Brossa, va culminar la proposta de Pazos, una insòlita, inspiradora i fèrtil aproximació a l’obra del poeta català des de l’àmbit de les arts vives més híbrides i interdisciplinàries.