Des del contrast. El dramaturg (i historiador) Jan Vilanova construeix una peça a partir dels documents trobats de judicis, de les actes de les tortures (turments) i confessions. Tots aquests materials que s’han conservat durant segles (enguany fa 600 anys del primer judici europeu per bruixeria que es va fer a les Valls d’Àneu) remeten a escenes fantàstiques en què sovint un boc (el mascle d’una cabra, que és la representació del dimoni a la terra) apareixia i se li jurava obediència renegant de Déu.

Vilanova alterna les preguntes que necessita un estudiós per mirar de trobar respostes en els documents tancats, concloents, que serveixen per a justificar execucions. La directora Alícia Gorina ha plantejat la descripció i semirepresentació de la quarantena de casos, que es van sorgint amb una fredor quasi asèptica. Que siguin les paraules de la sentència les que commoguin i revoltin els espectadors a la platea. Les sis actrius (Mònica Almirall Batet, Lurdes Barba, Queralt Casasayas, Mia Esteve, Montse Esteve, Tai Fati) es despleguen en víctimes, tribunal, i també en les funcionàries d’un museu, aparentment molt poc transitat. Les escenes que s’expliquen les tortures (sense escenificar-les cruament) hi ha qui s’escalfa una infusió al microones. Quan s’executen les acusades de bruixeria, queden arraulides sota dels expositors. En silenci, sense la faramalla que escriuen els tribunals de bruixeria celebren una mena d’aquelarre laic, calmat, amb el que procuren rescatar les ànimes de les dones que van ser executades. Molt diferent de l’espectacle Biterna, que també es va estrenar aquest estiu al Dansàneu i que explora el vessant més fantasiós de les festes i les tortures, com a símptoma de la por. Els dos treballs, absolutament antagònics, funcionen com un díptic perfecte.

No és el primer cop que Vilanova ha fet una peça sobre la història. A hISTÒRIA jugava entre un fet aparentment heroic de la II Guerra Mundial i un estudiant que mirava de contrastar el fet per fer-ne un treball de recerca. O una mirada molt més íntima (personal) amb la seva àvia que vivia a Madrid, després de viure durant dècades a Moscou (El més bonic que podem fer). Ara, en comptes de filar sobre un cas concret, prefereix trenar més de 40 retalls per anar desvetllant les diferents passes dels judicis i execucions. L’excés de text i de situacions (amb un llenguatge que respira la ruralitat ancestral del Pirineu) fan complicat resseguir cas per cas. Però es descobreixen que també van haver-hi homes acusats de bruixeria, que les tortures es podrien allargar fins a una setmana fins que l’acusat no signava, fora de tortura, la seva declaració redactada mentre el maltractaven.

Al 2020, Annna Tamayo en va fer una lectura molt més escenificada a 200.000 dones. Ara, la fredor no eixa de copsar la injustícia i, a més hi afegeix supòsits (com els masculins) que no apareixien en l’anterior treball. Gorina admet que la bruixeria va acabar concentrant en un càstig per a dones, a patir d’un determinat moment. Està bé reescriure la història i comprovar fins on arriba elganxo de la por. Les preguntes de les estudioses del museu (que ha plantejat Vilanova) delata que, si Catalunya va ser un territori de bruixes, quina és la sang pecadora que flueix pel Principat…