Marcos Morau és un coreògraf cobejat. Té un talent que aconsegueix arrossegar i transformar allò que es proposi. I ho ha explotat, sempre amb una humilitat i escolta humana, que va més enllà de la seva sensibilitat d’artista, des de La Veronal. Ara, Afanador li ha permès disposar d’un cos de ball de 40 ballarins. La dansa espanyola casa bé amb les fotografies de Ruvén Afanador. El cos de ball és tan ampli que la vista no aconsegueix abraçar-lo sencer (com l’escena de les cames repicant amb més aire de claqué que de dansa espanyola (que també apareixia a Opening night). Superada l’etapa del KOVA (una forma de dansa pròpia, treballada amb La Veronal) ara torna a formes més clàssiques com la forma geomètrica de la rotllana i a alçar un personatge o element al centre, buscant un equilibri perfecte. A Afanador, pulcre, vistós i esplèndid li falta la punta de desvergonyiment gamberro, de trencar amb el relat i sorprendre l’audiència.

Després de les pantalles de llum de cinema per retratar el Buñuel de Sonoma, ara, opta pels flaixos de fotògraf professional i per una rotllana de focus que té diferents inclinacions per jugar amb la llum com Bieito ho feia amb el reflex d’un mirall gegant a La vida es sueño. És una maquinaria espectacular que li falta aportar-hi màgia. I és que es percep la disposició ordenada d’unes idees preconcebudes abans de treballar amb la companyia, per garantir-ne un resultat brillant. Certament, l’aconsegueix però sense el temps per descobrir sorpreses a la sala d’assaig es fa difícil captar el moment poètic pur.

L’obra, que ha passat pel Liceu ha meravellat, en general. Molts espectadors de l’àmbit teatral el van descobrir a l’Opening night al TNC, tot i que ja tenia molts fans des de la seva Rússia. Morau continua sent l’amo de les transicions escèniques i de donar unes postals potents, icòniques, que es mimetitzen amb els retrats del fotògraf colombià. Morau assoleix que les imatges fixes evolucionin, construeixin petits relats, com la noia que espera al balcó la parella i que deixa la cabellera lliure, com una invitació perquè pugi a una cambra, aparentment protegida pel zel patern. L’audiovisual de Marc Salicrú (com a Firmamento) pinta i esborra com un joc entre la sorpresa i l’ensopiment de recaragolar el traç.

La trajectòria meteòrica és també a molts diferents nivells. A Islàndia, completaven l’attrezzo a Comercial Bolsera i el cartell, que insinuava un quadre de noia de l’edat mitjana, havien canviat el turbant al cap per una bossa blanca del súper. Li han donat oportunitats i les ha sabut aprofitar. Amb el Picasso de Fira Tàrrega 2011 (Pájaros muertos). Amb el Buñuel al MNAC del Grec 2020 i 2024 (Sonoma). Amb la inauguració de l’amfiteatre Grec 2015, amb Vorònia. Com a coreògraf ha rebut encàrrecs contínuament. Ben ràpid va rebre la invitació de la Compañía Nacional de Danza (Nippon-Koku). Fusiona móns distants sense dificultats com el treball amb la companyia de dansa d’arrel Kukai Dantza a Oskara, per exemple. Un coreògraf talentós com Morau necessita disposar de més temps per construir les escenes amb el cos de ball, podent desentendre’s, si cal, de les idees recurs preparades mesos abans sense els ballarins.