En poques arts com en el teatre compta tant l’aura, amb les seves presències, però també amb absències. El 2005, Josep Maria Mestres va marcar una fita en l’imaginari teatral amb un text de David Mamet atípic, elevat a èxit flagrant del Lliure per obra i gràcia de la insubstituïble Anna Lizaran i un personatge que semblava fet a mida de la seva volcànica presència escènica. Gairebé dues dècades després, el director torna a remuntar l’espectacle amb part del repartiment original: Emma Vilarasau assumeix ara el paper de l’enyorada Lizaran, mentre que Marta Marco afronta l’antic rol de Vilarasau. Completa el ball la incorporació d’Emma Arquillué, que interpreta la criada que Marco va dibuixar fa 20 anys. El conjur està a punt.

Posada de llarg al Municipal de Girona, inauguració oficiosa del Festival Temporada Alta abans del seu aterratge a la Villarroel de Barcelona a partir del 12 d’octubre. En l’aire de la platea, la vibració de les nits importants, espectadors dividits entre els que van veure l’anterior muntatge i els neòfits. La funció comença rampant i es van resolent algunes incògnites. Els anys li queden bé al text, que continua sonant a atreviment. Qui vulgui veure un Mamet a l’ús, que vagi al Heartbreak Hotel, on Àlex Rigola acaba d’estrenar ‘Glengarry Glen Ros’. Aquí no; en ‘Un matrimoni de Boston’ l’autor de Chicago es va posar la màscara d’Oscar Wilde per elucubrar un exercici agredolç d’alta comèdia d’època victoriana amb diàlegs afilats i rèpliques com bufetades. En la seva irreverència retira el llibertinatge de Les amistats perilloses, i amb l’audàcia del seu engranatge atrapa també l’essència de l’absurd de Ionesco. Un còctel molt particular (…)Tot passa durant una vetllada l’argument de la qual resulta trivial, vodevilesc, amb unes dinàmiques que coquetegen amb la farsa.

En el seu domini del ritme, Mestres s’escapa de la trampa del grotesc amb l’elegància com a brúixola. No és senzill domar la muntanya russa emocional que serpenteja entre la seducció i la humiliació. El combat discursiu de les actrius és fonamental, la seva credibilitat com a amants és la clau de l’obra. Vilarasau es mostra hàbil a l’hora de disparar els sentiments trobats: passa de la fragilitat a l’histrionisme amb la seva facilitat habitual, amb un toc de comèdia afilat que no cau mai en l’evidència. Per la seva banda, Marco es basa en una paleta menys diversa, ja que el seu personatge està escorat cap a les baixes passions. Amb el rodatge, segur que la química de la parella, una mica tèbia en l’estrena, es dispara. Remata el quadre el rol secundari de la criada amb la qual Arquillué esperona les escenes des d’un arquetip eficient, amb les lectures de classe social que són un dels punts de fuga més interessants del muntatge.

Escenografia essencialista de Paco Azorín amb un joc de miralls sense gairebé interacció amb les actrius. Més pes té el refinat vestuari de Nídia Tusal, que serveix per ubicar l’acció en el canvi del segle XIX al XX, amb l’afegit del collar –objecte essencial en la trama– que va portar al seu dia Lizaran i que va dissenyar la també recordada María Araujo. Detalls gairebé invisibles per augmentar el ‘duende’ d’un espectacle que corre el risc de quedar eclipsat pels seus fantasmes, però que segur que serà un dels èxits de la temporada.

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA A ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’