Sobre un mosaic de papers, cartons i teles exposades a terra, el performer Norberto Llopis ens rep assegut en una mena de trànsit, repetint frases amb petites variacions i una cadència rítmica. L’espectacle, críptic i un pèl massa allargassat, juga amb embarbussaments verbals delirants inspirats per la poetessa avantguardista Gertrude Stein. El creador utilitza la sonoritat de les paraules en una cantarella constant, acompanyada de moviments repetitius i extenuants.

Els versos parteixen aquí de les diferents accepcions de la paraula operació, quirúrgica, matemàtica o fins i tot teatral. Des de la sorpresa i l’humor absurd, els jocs de paraules deixen entreveure qüestions sobre la naturalesa de l’escena: Què és el teatre? Què implica el teatre? Què representa el teatre? “El teatro quiere hacer lo que pasa. Y eso es lo que pasa”, repeteix Llopis una vegada.

Més enllà del contingut val la pena destacar el dispositiu escènic (Jorge Dutor), amb un sistema de cordes i politges que permet que alguns dels papers i teles s’enlairin, generant una curiosa composició espacial. Estèticament, els colors fosforescents tenyeixen tant l’espai com el vestuari (també de Dutor) i es modifiquen amb diferents canvis d’il·luminació (Conchita Pons Valcárcel). Progressivament, l’espai, la llum i el so van guanyant terreny a les paraules fins a l’escena final, quan prenen el control absolut. Sortim de la peça amb una barreja de sorpresa, dubte i descol·locament, amb la sensació que la provocació dadaista ha arribat fins als nostres dies.