Explica el coreògraf belga Wim Vandekeybus –també ballarí, cineasta i fotògraf- que la labor d’un creador no és representar i descriure la realitat, sinó crear imatges que provoquin una interpretació. Així succeeix en ‘Traces’, una cerimònia d’imatges, algunes impactants, obertes a la imaginació del públic. Cal entrar en el ‘flow’ i evitar obcecar-se a seguir-li el fil a la narrativa, que comença amb el crit d’una dona que cau morta sobre una carretera en el bosc deixant la seva petjada de sang. El traçat d’aquest asfalt entre arbres simbolitza el primer pas en la destrucció de la naturalesa.

Cal destacar l’excel·lent i dinàmic treball de la desena de ballarins de la companyia, fundada per Vandekeybus en 1986 a Brussel·les sota el nom espanyol d’ Última Vez. Com un Van Gaal de la dansa, l’exigència del coreògraf porta al límit físic els àgils cossos de l’elenc i se succeeixen els salts, elevacions, equilibris, caigudes… Una energia salvatge i visceral, que conjumina teatre físic i dansa contemporània, s’expandeix per l’escenari entre rituals grupals i solos. A això se sumen uns potents efectes escènics quan entren en acció tres peludes i majestuoses criatures, arribant a ressonar en algun moment la plàstica de la Needcompany.

Nòmades i ossos

Les petjades del títol són les d’una humanitat que ha colonitzat i continua colonitzant sense pietat el regne de la naturalesa. Veiem el traçat d’una carretera que li ha guanyat la batalla al bosc i als seus habitants. Aquests representen la colònia d’ossos més extensa d’Europa, l’últim reducte veritablement salvatge que queda en el continent, als Carpats de Romania. Fins allà ens porta Vandekeybus per a, entre estranys i surrealistes esdeveniments, presentar-nos a un grup de nòmades que marquen el seu territori. Es va inspirar, diu el director belga, en la vida dels ‘caravaners’ que va conèixer en la seva infància i en l’esperit lliure del poble romaní. El grup acabarà destruint el bosc i perdent-los el respecte fins i tot als fers plantígrads, que apareixen al principi domesticats i sotmesos a la voluntat de l’home, passant d’actituds tendres i còmiques a altres desafiadores. Són tres imponents ossos, molt ben caracteritzats, amb tres intèrprets suant la cansalada sota el pelut embolcall simulant els moviments propis de l’espècie. Amb ells apareix el personatge femení que representa la naturalesa, la propietària del bosc, en constant lluita contra els invasius humans. Veiem també als ballarins convertir-se en cérvols de banyes blanques en una molt plàstica escena o en ramats de llops. Els habitants primigenis d’un entorn salvatge amenaçat com tots.

En les interaccions hi ha lluites, risc, perill, però també tendresa i amor. De sobte, una dona embarassada pari un cadell d’ós. És el feliç acoblament entre humans i animals portat a l’extrem. La tendra criatura passarà dels uns als altres per a ser abraçat o maltractat. Surt l’animalitat, el costat salvatge de l’ésser humà, fent de les seves. I van succeint-se les dinàmiques de grup i les seves jerarquies, pròpies de totes les espècies, amb el líder acceptant en la banda a algun nou integrant, o humiliant i dominant als seus sequaços.

Els retrats del poble gitano que va fer el fotògraf Josef Koudelka en els 70 van inspirar també al creador belga. Eren imatges en blanc i negre, els colors que dominen en una proposta en la qual la música cobra gran protagonisme, amb tocs rockers, la guitarra de Marc Ribot -habitual col·laborador del coreògraf- i ressons balcànics accentuant la tensió. La peça va ser creada el desembre del 2019 i ha celebrat en el FITT el seu comiat. Una intensa faula ecologista que acaba amb la venjança de la naturalesa. Farta ja de tanta destrucció, la fera es rebel·la.