Marc Artigau es troba en estat de gràcia a la cartellera barcelonina. Després la comèdia musical Pares normals i de construir una atzarosa trobada de dos possibles amants perfectes a L’illa deserta, ara imagina el món de l’adolèscència (el d’ahir i el d’avui) a través d’uns discursos irreverents, divertidament provocadors i que evidencien com les distàncies generacionals creixen cada cop més. Cada cop el salt de pantalla és més frenètic: Dels Boomers (dels Pixie & dixie) als millenials (dels piercings) als de la generació Z (dels tatuatges i de convertir un Teletubbie amb el un neologisme per dir que es va begut).

Meritxell Yanes (Dolors), actriu còmica, amb personatges que voregen la desproporció més exagerada, ha estat la directora d’un espectacle en el que les dues actrius (Cristina Arenas, Laura Pujolàs) es desviuen per fer riure el públic, canviant el codi en cada escena i fent com si res assés: Mengem pipes i escupen les clofolles i els pensaments més políticament incorrectes. Tinki Winki el personatges més controvertit dels Teletubbies (que se l’ha vetat per la seva aparença gai) és ara només una divertida cantarella per significar que està engatat. El consumisme superficial tot ho centrifuga i li retira la complexitat . Marc Artigau no fa més que revelar-ho amb un seguit d’escenes, en què el fil conductor és l’adolescència. I si, en l’adolescència, el què duen les altres, passa a ser la brúixola dels comportaments individuals, el que aboc a unes actituds líquides, sense sentit crític.

La clau en què es presenten les escenes recorden prou a l”univers de les T de Teatre. Aquesta companyia va arrencar amb Petits contes misogins, Homes! i Criatures. fins que va decidir canviar el codi. (Potser hi va haver un cert retorn amb el Delicades de Sanzol, tot i que moltes escenes es tenyien d’una tendresa que contrata amb el cinisme més radical dels espectacles anteriors). Ara, les dues actrius despleguen un argumentari, prou flàccid, que diverteix per la seva insolència. no els cal atacar a cap personatges polític i social particular. n’hi ha prou en mirar-se al mirall (i en el record) i a reconèixer les contradiccions que són d’elles però que també es comparteixen amb un elevat percentatge pel públic. en el fons, tots hem volgut uns fills que reaccionin a les modes de la seva generació (encara que siguin antagòniques a les paternes) perquè no hagin de patir cap tipus de discriminació.

Pixie & Dixie eren uns ratolins enriolats que feien la punyeta al gat (Mr Jinks). Ara, amb tant Tinki winki (“fins que no vomito no tinc clar que he aprofitat la nit al màxim”) el quadre és d’una buidor que diverteix i també espaordeix. és una comèdia que li va molt millor la prosa de consum ràpid a la poesia compromesa. Des d’aquesta clau divertida i intranscendent, es basteixen algunes alarmes que no arriben mai a denunciar més que el passotisme generalitzat. Lol.