L’humor musical de l’espectacle «Operetta» és inclassificable, tant pel seu gènere, com pels espectadors als quals s’adreça. Per això, els programadors del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), el 2011, el van incorporar dins del programa familiar tot i que un ja sospitava que trobaria la majoria de seguidors en una programació general. El muntatge barreja l’òpera, el teatre gestual i l’humor, amb un cor a cappella, el Cor de Teatre de Banyoles, amb vint-i-sis intèrprets.

L’espectacle recorda en part un altre musical del mateix autor i director, Jordi Purtí, quan amb Toni Albà van posar en escena «Hop!Era». S’hi manté fugaçment el ressò d’alguna d’aquelles escenes. Però el nou muntatge s’ha creat comptant amb les possibilitats dels actuals membres del Cor banyolí, que sempre són a escena, o bé cantant o bé fent breus actuacions corals dramàtiques.

¿I com es pot estructurar un espectacle que parodia l’òpera i que inclou una quinzena de peces musicals del gènere, però que ho fa tot sense orquestra? Doncs, abans que res, mirant el gènere operístic a una certa distància, fugint del puritanisme i pensant que els espectadors d’«Operetta» no han de ser precisament uns espectadors melòmans amb denominació d’origen sinó uns espectadors que estiguin disposats a passar-s’ho bé veient aquesta barreja de cantants, d’intèrprets, de mims o d’humoristes, un esplet d’energia interpretativa al servei de la veu, en realitat l’instrument protagonista de l’espectacle.

A «Operetta», s’hi escolten, entre altres, la «Marxa triomfal», d’«Aida», de Giuseppe Verdi; l’«Obertura», de «Guillem Tell», de Gioachino Rossini; la «Casta Diva», de «Norma», de Vicenzo Bellini; la «Habanera», de «Carmen», de Georges Bizet; el «Brindis», de «La Traviata», de Giuseppe Verdi: el «Duet Papageno-Papagena», de «La flauta màgica», de Wolfgang Amadeus Mozart; el «Cor d’esclaus», de «Nabucco», de Giuseppe Verdi; el «Cor de gitanos», d’«Il Trovatore», també de Verdi; o «Belle nuit, o nuit d’amour», d’«Els contes d’Hoffmann», de Jacques Offenbach.

La dramatúrgia signada per Jordi Purtí, amb la direcció musical de David Costa, que també intervé com a intèrpret, aprofita cadascuna d’aquestes àries per explicar i relligar petites històries quotidianes. Per exemple: un parell d’empleats de la neteja en un aeroport en una escena poètico-romàntica; l’escena del rodatge accidentat d’una pel·lícula on tothom acaba una mica més alegre del compte; una paròdia espectacular d’una cursa ciclista amb maillot groc al capdavant; una paròdia d’un concert on una part del cor fa de públic amb un seguit d’estossecs…

L’espectacle té una estructura tan rodona que seria difícil trobar-hi, en una hora i quart, cap escletxa. Des de l’entrada d’un camàlic amb el piano a coll de dins del qual apareixen després tots els altres intèrprets per on tornaran a desaparèixer al final en un efecte màgic que no només obre els ulls dels espectadors més petits sinó que alegra la imaginació rovellada dels adults, fins a la posada en escena de llums d’assaig, bastidors negres i decoració vermell encès que fa la impressió que tot es va elaborant en una sessió més o menys improvisada, però dins un ordre mil·limètric.

En un espectacle tan singular com «Operetta», els intèrprets han de superar abans que res la dificultat vocal —malgrat que aquesta sigui la seva aportació bàsica— però sense oblidar que també són actors i actrius en moviment —poques vegades un Cor ha estat tan profusament aprofitat en les seves possibilitats dramatúrgiques—, actors i actrius que exerciten a la vegada el cant a cappella, el gest, el clown, l’expressió corporal i la mirada individual i que es mouen seguint les pautes d’una coreografia que fins i tot l’acosta de puntetes a un espectacle de dansa contemporània que, en un altre àmbit, passaria sense excuses per ser considerada una proposta sense fronteres i dotada d’una aura inequívocament internacional.