Man mano, il tempo scorre (l’incontro). Elaine Grayling

Si a Controra, un duet italià ha fabulat una agradable tarda de diumenge ociosa, Elaine Grayling gira la memòria als seus diumenges al matí a casa l'àvia, en una Itàlia amb la roba xopa, penjada als balcons, i la curiositat de conèixer les anècdotes familiars viscudes o reexplicades, amb diferents versions per part dels tiets i les àvies. És el temps de treballar la pasta que es desfà la conversa. Les fotografies s'omplen de farina. Els records es graven al costat d'una olor característica. En la versió de l'incontro, uns pocs espectadors tindran la sort de fer pasta fresca. Els altres, però, podran participar dels silencis, de les converses, de l'admiració per com pren forma cada nyoqui. La cuina té alguna aura de ritus, com el teatre, i quan es convoquen els ingredients en la seva justa mesura la pasta rodola per la forquilla i augura un plat gustós, com aquesta troballa. L'obra fa n cant a cmpartir l'estona de cuina., com ja feia Pau Gómez l'any passat a Relleus. Primer plat i aperitiu. En aquest cas, però, tothom tasta i beu a més de conviure-hi. El mèrit d'Elaine és que ha disposat els records i ha potenciat la conversa ordenadament (primer s'estira, després es plega i es completa amb una boleta de massa per repetir l'operació) demostrant que tan important és el respecte pel menjar que es manipula com l'escolta al company que delata el plat preferit i el record que porta incorporat. L'acció és íntima, tranquil·la, gens invasiva i acapara l'atenció dels sentits. Tastar l'emoció en un producte que es menja converteix l'àpat en una festa íntima entre desconeguts que, al final, ja no ho seran tant. L'impacte sonor final (millor no desvetllar la sorpresa) commou. Perquè Elaine ha ensenyat generosament el seu amor a la Nonna, que ja no hi és, reproduint els nyoquis que ella li va ensenyar. Tothom surt amb les ganes de compartir l'experiència en família o amb amics. A la versió de l'incontro, se li afegeix el record de l'avi ballant sol, la música de la seva Nàpols. A l'estrena, Elaine va poder ballar amb ell dolçament; un privilegi pels que hi vam ser. Aquella abraçada tancada (com el nyoqui amb la farina justa i es treu només que suri a l'aigua) tothom se la va endur com un record ben personal. Atenció, que hi ha una altra versió del muntatge més reduïda, en què tot el públic experimenta amb la pasta fresca. Són camins emocionals similars que, des de la distància curta i el treball inexpert es fa més suggerent encara: Es tracta de Man mano, il tempo scorre (la ricceta).