Glengarry Glen Ross

No és la primera vegada que Àlex Rigola s’enfronta a aquest text de David Mamet. L’any 2003, a l’inici de la seva etapa com a director artístic del Teatre Lliure, va muntar un Glengarry Glen Ross de molt embalum escenogràfic i sonor. Ara, vint-i-un anys més tard, dirigeix al Heartbreak Hotel –fins al 17 de novembre– una nova versió d’aquest clàssic contemporani de 1983, estrenat per primera vegada al National Theatre de Londres i mereixedor del Premi Pulitzer de Teatre i del New York Drama Critics Award. Rigola persevera en una concepció despullada o essencial del teatre, sense els fastos que havien caracteritzat els seus primers treballs. Fidel als manaments del seu inèdit “decàleg per a una veritat escènica”, està determinat a oferir-nos el treball –el talent, la força– actoral en tota la seva magnitud, sense interferències que el desvirtuïn. Els noms dels actors –crèdits i dramatis personae alhora– figuren en una pissarra que, en l’obra, remet a la classificació dels venedors d’una agència immobiliària. El títol de la peça està escrit amb guix a terra; tot l’utillatge que necessiten per explicar-nos aquesta història consisteix en dues cadires i un feix de papers. L’arrencada és d’allò més orgànica, i ens sedueix la manera desimbolta com Francesc Garrido –Levene, en l’original– i Miranda Gas –Williamson– se’ns adrecen i conversen entre ells, amb una fingida camaraderia que, a poc a poc, va deixant al descobert les desavinences i conflictes entre els personatges. Aquests, emancipats en certa manera de l’obra –però fidels a ella– i “contaminats” pels intèrprets que els cedeixen el nom i els donen vida, es prenen la llicència d’aclarir quatre coses al públic. Resulta molt plaent veure aquests brillantíssims actors donant-ho tot: la direcció de Rigola és precisa i, alhora, s’hi respira llibertatAssistim a les relacions entre una colla d’agents immobiliaris que, sotmesos a incentius humiliants i amenaces d’acomiadament, s’enfronten o s’alien per incrementar el marge de benefici, enfonsant-se cada cop més en la mesquinesa i la il·legalitat.  L’original partia d’un elenc íntegrament maculí, però Rigola ha optat –amb molt d’encert– per introduir-hi dues actrius: Miranda Gas, que interpreta la cap de vendes, i Sandra Monclús, que assumeix l’irascible i malparlat Moss, un personatge mancat d’escrúpols i amb una gran capacitat de manipulació. Completen el repartiment Pep Ambrós –el Ricky Roma de l’original– Andrés Herrera –Aaronow, desesperat perquè no aconsegueix tancar vendes– i Àlex Fons, en un paper més circumstancial de comprador indefens davant les argúcies dels comercials. El personatge de Garrido –una mena de Willy Loman dels anys vuitanta– es revela com el gran perdedor de la història: el seu relat al·lucinat sobre una venda exitosa que creu haver tancat –necessita desesperadament tornar a confiar en el seu instint– n’anticipa la desfeta. Més ferotge encara, i no del tot derrotat, resulta el personatge d’Ambrós, un encantador de serps que mobilitza tota la seva energia per acorralar els clients amb el seu combinat de mentides, raonaments capciosos i vincles fingits. Entrenat en una oratòria d’encoberta, astuta agressivitat, sap molt bé com fer servir l’argument del relativisme moral –així com una furiosa apologia de la llibertat individual– per exaltar l’ambició i despertar en els potencials clients el desig de comprar. És també portador d’una ira descomunal que, quan sobrevé, el transmuta de dalt a baix. I que bé transmet l’actor tot aquest perill! Aquests self-made men entrenats en la venda ‘a porta freda’ són homes d’acció que, paradoxalment, ho fien tot a la seva capacitat de persuasióResulta molt plaent veure aquests brillantíssims actors –el càsting és immillorable!– donant-ho tot: la direcció de Rigola és precisa i, alhora, s’hi respira llibertat. L’essència dels diàlegs es manté en tota la seva duresa, si bé alguns referents i notes de societat s’han actualitzat. Les interaccions manifesten fins a quin punt el capitalisme més salvatge i depredador ha calat en els personatges, preocupats tant per la seva supervivència com per la seva reputació. Garrido i Ambrós, sobretot, encarnen el prototipus del self-made man. Entrenats en la venda “a porta freda”, són homes d’acció que, paradoxalment, ho fien tot a la seva capacitat de persuasió, és a dir, als fascinants relats d’èxit o confort que són capaços d’aixecar amb els seus discursos. El risc és el que els posa a to, i l’orgull de viure del seu enginy. Se senten d’una raça en extinció, cowboys en un món de buròcrates i pixatinters. Ara mateix, però, es revelen sobrers, meres deixalles del somni americà. I, malgrat això, sortiran a vendre i a perdre-ho tot. Crítica publicada a El Nacional.cat el 9 d'octubre de 2024

Àlex Rigola ja s'havia lluït en una versió feta fa més de 20 anys al Lliure, amb Joan Carreras, Andreu Benito i companyia. També tenim present la pel.lícula que va dirigir James Foley i que entre d'altres protagonitzaven Al Pacino, Jack Lemmon o Kevin Spacey. Sí, d'acord en què el text del controvertit, fora de la seva professió, David Mamet, continua sent vigent; per tant, què es podia aportar de nou? La resposta és immediata i positiva: molt.D'entrada, Rigola porta l'obra a casa seva, a aquest petit Heartbreak Hotel cada dia més gran, perquè s'està fent gran i conegut a passes de gegant, perquè el que es cou allà dins és molt bo. Això sí, ja ho sabeu pels qui ja heu anat (i si no heu anat, ja ho podeu fer): sala petita, escenografía gairebé despullada i ho deixem tot en mans de la direcció i sobretot de la interpretació. Es aquí on “Glengarry Glen Ross” i els actors que ara l'interpreten treuen matrícula d'honor i ens ofereixen un espectacle inenarrable i extraaordinari, al meu entendre.Feliços els espectadors i feliços els actors, que en un dimarts laboral (el dia que hi vaig anar), a quarts de vuit del vespre, veuen la sala plena. Així doncs, i de forma original, comença aquesta partida d'escacs entre sis membres (amb la incorporació de dues dones, Sandra Monclús i Miranda Gas), sis comercials disposats a matar.se entre ells per aconseguir el cotxe de luxe que l'empresa regalarà a qui vengui més. I la resta, al carrer. Aquesta competitivitat, aquesta crítica al capitalisme, segueix sent més actual que mai, tot i que el text va ser escrit als anys 80. La lluita per conservar el lloc de treball en una societat altament exigent i injusta, també, Així doncs, i amb només un parell de cadires i un rètol escrit en guix al terra, comença aquesta guerra sense fí, desbocada, mortal, que atrapa al espectador. I, per què no dir,ho, als mateixos actors, que, sense gaire moviment físic, es deixen anar, i surten de la funció esgotats i tocats emocionalment, tal com va reconèixer el gran Francesc Garrido, a qui ens agradaría veure molt més, tant als escenaris com a la gran pantalla. I la lluita és complexa, per què en moltes situacions el públic riu o somriu quan els actors estàn anant en una altra línia o simplement, algun d'ells és humil.liat per l'altre. En aquest sentit, destacar el gran paper de Miranda Gas, una actriu que fa honor a les seves arrels i ja està més que consagrada. Insultada pels seu companys en escena, aguanta el tipus en un del paper mes compromesos i difícils de l'auca de l'obra.D'aquesta manera, poc més d'hora i mitja d'estires i arronses, tensions, humor negre, mala llet i sobretot una exhibició de tots els intèrprets, que en algun moment deixen bocabadats a l'espectador. No solament no ha perdut vigència l'obra, sinó que amb el temps i els canvis, a un servidor encara li han semblat mé brillants. Tot plegat, un festival en el qual noméshi posem una pega: ho sento, però a mí se m'ha fet curta, jo en volia més. Ah! I sobretot si hi aneu, no trepitjeu el guix...

Ja fa quaranta anys que el dramaturg, director i guionista David Mamet (Chicago, Illinois, EUA, 1947) va predir el que passaria amb el mercat immobiliari amb aquesta obra de teatre que ja aleshores li va valer el Premi Pulitzer. Quaranta anys després del seu «Glengarry Glen Ross» (convertida per James Foley, en pel·lícula, aquí amb el títol «Èxit a qualsevol preu», que va arribar en plena eufòria olímpica i, per extensió, en plena eufòria urbanística), la recuperació que en fa el director Àlex Rigola —que la va estrenar fa vint anys al Teatre Lliure— continua respirant una dramàtica dosi de realisme amb l'ús d'un mètode competitiu que s'encomana de generació en generació sense que una aprengui dels errors de l'altra.La versió actual —forçosament minimalista i exclusivament destinada a l'exercici teatral dels intèrprets a través de la paraula— no ha de fer oblidar aquella anterior del 2003 del mateix director on, a la primera part, una mena de vagó de tramvia de vidres giratori feia les funcions d'un restaurant xinès. Hi ha imatges escenogràfiques que no s'esborren, per molts anys que passin.Aquí tot és negre, l'ambientació pròpia de la sala i el vestuari dels intèrprets. El terra predica amb un gran rètol de guix el títol de la història. I com en una nau d'assaig, hi ha un cartell a la paret amb els noms reals de cadascun dels actors i, trencament de gènere com a llicència de l'adaptador i director, dues actrius. Allà on tot eren mascles (n'hi havia nou i un d'ells feia de dj), aquí s'esberla el gruix compacte (ara són quatre homes i dues dones) sense que s'esberli el llenguatge ni la salvatgia competitiva de tots contra tots. Hi ha masclisme, racisme i homofòbia a doll. Caldria un altre rètol, aquest a l'entrada, d'aquells que avisen que algunes escenes o expressions poden ferir la sensibilitat dels espectadors. Mamet pur.La trama original de «Glengarry Glen Ross» és senzilla: una agència immobiliària —no oblidem que David Mamet va treballar en aquest sector a finals dels anys seixanta del segle passat en una de les seves múltiples ocupacions—, ofereix un cotxe de luxe al millor venedor. La resta s'haurà de conformar a aparèixer a la famosa pissarra en segon, tercer o quart lloc i els més poc afortunats, a perdre la feina.No cal anar gaire lluny, ni als Estats Units de David Mamet, perquè uns mètodes similars han estat durant anys a l'ordre del dia i encara hi estan darrere de segons quines empreses de màrqueting que mantenen una política agressiva amb la clientela, duta a terme per venedors famèlics com taurons a qualsevol preu —vet aquí el títol cinematogràfic— a canvi d'unes escadusseres o sucoses comissions i també una valoració de punts que els posicioni en la piràmide de l'ascens.Com que un dels objectius de la nova sala d'Àlex Rigola (una setantena de localitats) és el de tenir els intèrprets a tocar, l'expressivitat, el gest, la mirada, la suor de cadascun d'ells guanya pes en aquesta nova versió. Millor dit, s'emporta gairebé tot el pes de l'acció. A més, continuen sent ells amb els seus noms de fonts amb una subtil simbiosi entre actor-personatge-actor. Una lliçó d'interpretació al màxim nivell.Allò que David Mamet va retratar fa quaranta anys es converteix ara en una lluita farcida d'individualisme, de la gosadia d'un, de la violència de l'altre, de l'angoixa de l'altre, del cinisme de tots, de la ferotgia a la punta de la llengua i del sotrac que també representa segons quin tracte —contra o des de— les dues dones del grup. A «Glengarry Glen Ross» queda clar que el gènere no fa la cosa. El “money”, en canvi, sí que fa la cosa. I a més, ho empastifa tot. El risc afegit és que ens acabi esquitxant a tots. (...)