Afanador. Ballet Nacional de España

Afanador es espectáculo difícil de olvidar.Es muy fácil hablar de trabajo grupales o en equipo, lo difícil es que diversos creadores puedan hacer un montaje con tanta unidad estética e ideológica, sin deshacerse de la diversidad. Muy lejos de los lugares comunes de la estética española típica, con una puesta en escena que nos propone una lectura diferente de los símbolos de esa España que vive en el imaginario nacional e internacional, el espectáculo Afanador del Ballet Nacional de España reunió a los coreógrafos Marcos Morau, La Veronal, Lorena Nogal, Shay Partush, Jon López, Miguel Ángel Corbacho, para plantear un lenguaje nuevo de movimiento que a veces se integraba en un mundo también en movimiento, gracias a la tecnología escéncia de un espacio diseñado muy inteligentemente por Max Glaenzel e iluminado magistralmente por Bernat Jansà. Todos ellos formaron un equipo sorprendente, que no dejaron de interesarnos ni de emocionarnos a lo largo de casi dos hroas sin intermedio.Musicalmente se debe reconocer la inovadora propuesta de Juan Cristóbal Saavedra, quien con técnicas extendidas e intergación tecnológica, nos llevó por un mundo de una gran vitalidad. Enrique Bermúdez y Jonathan Bermúdez, por su parte retomaron tradiciones musicales que llevaron a los oídos de un espectador moderno, la capacidad de movimeinto y el lenguaje dacístico de lso coreógrafos.Basado en el trabajo de Ruven Afanador, Marcos Morau la cabeza detrás de todo este equipo, desarrolla un planteamiento estético y de movimiento, siempre relacionado con la fotografía, en blanco y negro y sin conseciones. Un cuerpo de baile de una precisión técnica visible, combinando el flamenco y danza contemporánea, con una destreza y una belleza sin fisuras. Hablamos de más de una treintena de artistas entre bailarines, cantaores y guitarristas, que nunca te hicieorn sentir en la españa de la pandereta, sino en este mundo sofisticado y luminoso que parece existir en sus creadores. En el porgrama de mano él dice: "Me gustaría que la gente entrara así a vernos, como en ciertos sueños, donde reconocemos los lugares, las personas, los paisajes y, sin terminar de comprender qué les sucede, sabemos que hablan de nosotros."Bien, deseo concedido. Lo lograron. 

Marcos Morau és un coreògraf cobejat. Té un talent que aconsegueix arrossegar i transformar allò que es proposi. I ho ha explotat, sempre amb una humilitat i escolta humana, que va més enllà de la seva sensibilitat d'artista, des de La Veronal. Ara, Afanador li ha permès disposar d'un cos de ball de 40 ballarins. La dansa espanyola casa bé amb les fotografies de Ruvén Afanador. El cos de ball és tan ampli que la vista no aconsegueix abraçar-lo sencer (com l'escena de les cames repicant amb més aire de claqué que de dansa espanyola (que també apareixia a Opening night). Superada l'etapa del KOVA (una forma de dansa pròpia, treballada amb La Veronal) ara torna a formes més clàssiques com la forma geomètrica de la rotllana i a alçar un personatge o element al centre, buscant un equilibri perfecte. A Afanador, pulcre, vistós i esplèndid li falta la punta de desvergonyiment gamberro, de trencar amb el relat i sorprendre l'audiència. Després de les pantalles de llum de cinema per retratar el Buñuel de Sonoma, ara, opta pels flaixos de fotògraf professional i per una rotllana de focus que té diferents inclinacions per jugar amb la llum com Bieito ho feia amb el reflex d'un mirall gegant a La vida es sueño. És una maquinaria espectacular que li falta aportar-hi màgia. I és que es percep la disposició ordenada d'unes idees preconcebudes abans de treballar amb la companyia, per garantir-ne un resultat brillant. Certament, l'aconsegueix però sense el temps per descobrir sorpreses a la sala d'assaig es fa difícil captar el moment poètic pur.L'obra, que ha passat pel Liceu ha meravellat, en general. Molts espectadors de l'àmbit teatral el van descobrir a l'Opening night al TNC, tot i que ja tenia molts fans des de la seva Rússia. Morau continua sent l'amo de les transicions escèniques i de donar unes postals potents, icòniques, que es mimetitzen amb els retrats del fotògraf colombià. Morau assoleix que les imatges fixes evolucionin, construeixin petits relats, com la noia que espera al balcó la parella i que deixa la cabellera lliure, com una invitació perquè pugi a una cambra, aparentment protegida pel zel patern. L'audiovisual de Marc Salicrú (com a Firmamento) pinta i esborra com un joc entre la sorpresa i l'ensopiment de recaragolar el traç.La trajectòria meteòrica és també a molts diferents nivells. A Islàndia, completaven l'attrezzo a Comercial Bolsera i el cartell, que insinuava un quadre de noia de l'edat mitjana, havien canviat el turbant al cap per una bossa blanca del súper. Li han donat oportunitats i les ha sabut aprofitar. Amb el Picasso de Fira Tàrrega 2011 (Pájaros muertos). Amb el Buñuel al MNAC del Grec 2020 i 2024 (Sonoma). Amb la inauguració de l'amfiteatre Grec 2015, amb Vorònia. Com a coreògraf ha rebut encàrrecs contínuament. Ben ràpid va rebre la invitació de la Compañía Nacional de Danza (Nippon-Koku). Fusiona móns distants sense dificultats com el treball amb la companyia de dansa d'arrel Kukai Dantza a Oskara, per exemple. Un coreògraf talentós com Morau necessita disposar de més temps per construir les escenes amb el cos de ball, podent desentendre's, si cal, de les idees recurs preparades mesos abans sense els ballarins.

El negre  teló s’aixeca uns quants pams de terra, i resta després immòbil. Al nostre camp de visió només hi tenen cabuda els peus i els mitjonets del cos de ball, tot i que pel seu hipnòtic taloneig  s’escoli també el soroll que fan les rodes d’una bicicleta; l’inconfusible so ara ja gairebé  perdut de l’esmolador. Ara, aquests professionals que en d’altres temps recorrien els carrers amb unes bicicletes que a banda de mitjà de transport els hi servien també com a instrument de treball ,mentre pregonaven les seves qualitats al crit de  “se afilan cuchillos y navajas” ,gairebé han desaparegut del tot dels nostres grans nuclis urbans. Però de ben segur que caminant pels pobres de l’Andalusia profunda encara ens en trobaríem uns quants prestant els seus serveis. Aquest és només un dels innumerables  moments fascinants que t’assalten , un cop entres en la mena de gran estudi fotogràfic que Max Glaenzel ha dissenyat per tal de donar cabuda al molt flamenc i molt desbordat i desbordant imaginari del fotògraf colombià Ruven Afanador. Però aquest moment que té lloc poc després de l’inici de l’espectacle, serveix ja també  com a mostra de l’amplitud de mires amb la qual Marcos Morau ha aconseguit crear una enlluernadora simbiosi gairebé perfecte entre el virtuosisme i les arrels tradicionals del Ballet Nacional de España,  i l’estil inconfusible d’una companya, La Veronal, que travessa ara mateix el seu més esplèndid moment creatiu. Curiosament, i encara que potser Morau no en tingui cap constància, L’escena del teló mig pujat que deixa veure només peus , mitjons i cuixes dels ballarins em recorda una altra d’un gran clàssic de Broadway , “42nd Street” , en la qual  el ritme que seguien aquells peus no era el del taloneig flamenc sinó el d’aquell altre claqué en el qual s’hi pot reconèixer la genètica africana exportada pels esclaus, barrejada amb els ritmes cèltics arribats des d’Irlanda. Insisteixo: probablement Morau no sigui conscient  d’aquest paral·lelisme puntual que es produeix entre dos propostes escèniques que no poden ser més diferents. Però alhora , em sembla una casualitat ben significativa; ben representativa de la quantitat d’inputs que venen a donar-li forma a la marca de fàbrica que Morau està deixant en tot allò que toca, dirigeix i coreografia. Aquest teló que s’aixeca uns quants pams de terra, deixa veure alhora la confluència entre la radical modernitat conceptual de la proposta, i la seva refinada forma de centrar la nostra mirada en quelcom tan indissolublement vinculat a l’essència del flamenc i de la dansa espanyola com ara ho és el taloneig. Tot plegat mentre les rodes de la bicicleta connecten l’estilitzada buidor d’un estudi fotogràfic amb el colorisme gairebé folklòric d’un ofici en vies d’extinció .Les sonoritats electròniques es fonen amb les que deixen anar les cordes d’una guitarra. La Saeta dolguda que transforma el sentiment místic en exhibicionisme vocal es barreja amb les composicions musicals de Juan Cristóbal Saavedra. Les formes dels braços i les mans de la companyia, travessades per un esperit genuïnament Veronal, t’evoquen també de tant en tant aquella geometria amb arrels mediterrànies amb les qual Maurice Béjart tant podia retre-li commogut homenatge a Freddy Mercury com deixar-se arrossegar per les circulars  cadències sense fi del “Bolero” de Ravel. I l’estudi fotogràfic et transporta una mica cap aquells estudis buits plens de panels mòbils que Carlos Saura va fer servir per rodar un grapat de pel·lícules flamenques que es troben entre el millor cinema musical mai filmat a Espanya. Tot conviu , a l’espai sonor i visual en el qual Moreau situa el seu muntatge. Però, naturalment, per damunt de tot s’hi troba aquella forma de traspassar el tòpic i capgirar la imatge del duende flamenc que Afanador transmet en les seves magnífiques fotografies. El blanc i negre dels dos llibres que inspiren més directament l’espectacle ( “Angel gitano”, dedicat al flamenc d’ells,  i “Mil besos”, centrat en el flamenc d’elles) envaeix per complert el també exclusivament bicolor cromatisme d’una proposta en la qual la llum i les tenebres hi venen a jugar un rol definitori. Com ho fa l’audiovisual dissenyat per Marc Salicrú, capaç de dibuixar gràficament allò que es situa més enllà de la consciencia i clava les seves arrels en territoris oníricament tel·lúrics. Com diu Morau “si els elements de la tradició són tranquil·litzadors per definició, què passa quan es tornen estranys i irreconeixibles? La mirada surrealista d’Afanador sobre el flamenc és molt semblant a la mirada sobre el món que ha nodrit la meva feina al capdavant de La Veronal”. I de fet, no calia ni que ho digués, perquè aquest esplèndid espectacle ho evidència de forma aclaparadora i sense necessitat de més paraules: només cal fullejar els llibres d’Afanador abans o després d’haver gaudit del muntatge, per comprovar tant la creativa fidelitat amb la qual Morau i el Ballet Nacional de España s’han fet seves aquestes imatges recreant-les amb potent imaginació com el comú denominador amb el qual travessen la tradició per mostrar-nos la seva cara oculta.