Hi ha una realitat paral·lela en els bars musicals nocturns. Que als anys 90 es multiplicava i que, ara només es pot recordar amb nostàlgia en comprovar que aquells fars musicals s’han fos i són oficines de coworking de finestrals reflectants. S’ha perdut l’olor de pixum, a secret, a vòmits i cridòria festiva. Ara tot és més net i polit, més healthy i urbà, però ha perdut l’ànima. Marc G de la Varga retorna a una mena de documental (com a El niño de la tele). torna al metateatre En aquest estadi es troba el dramaturg Marc G de la Varga (interpretat per Pau Vinyals) perseguint un mite: Camil Clot. Resseguint el rastre a través de la mare (Mont Plans) i del germà diagnosticat amb malaltia de salut mental (el músic que debuta d’actor Daniel Higiénico). En aquesta persecució quasi suïcida s’hi troba un cert regust a El día del watusi i, per la banda més surrealista a Qué fue de Andrés Villarrosa. Pavlovski va sortir del seu silenci tornant puntualment als escenaris per fer un documental i per evidenciar que encara era viu. No va tenir tanta sort (o potser sí perquè l’ha superat la seva pròpia mort )l’artista de revista Paco Alonso (Paquito forever).

Marc G. de la Varga, com Eu Manzanares, escriu sobre personatges de l’extrarradi (Lo nuestro, Nessun Dorma, Dopaland), perdedors que lluiten per ser dignes i celebrar les seves petites victòries (sigui gaudint d’una cervesa, sigui cantant un tema amb la guitarra, sigui escoltant Turandot a tot volum a l’habitació, o bé aplaudint una posta de sol des de Montjuïc). Són fills de proletaris que han tingut una segona residència a les Terres de l’Ebre i que recorden la infància amb molta tendresa, sabent que tot passa de llarg i que ells no tenen el comodí del privilegi. Les seves obres de teatre arranquen de teràpies comunitàries (Xarnegos) o de veritables malsons (Tras la puerta).

Marc G. de la Varga construeix una història aparentment patètica sobre ell i la seva dèria a sentir-se dramaturg i a tancar una història, per fer una aproximació afinada a l’estigmatització de malalties de salut mental com la bipolaritat. En aquesta muntanya russa, que salta a partir de talls radicals del drama a l’humor, Pau Vinyals, Mont Plans i un debutant Daniel Higiénico han de mantenir-se molt concentrats per no destensar el tapís que durant més d’una hora i mitja es va trenant davant d’una audiència entre absorta i divertida enmig d’una psicodèlia dramàtica. L’enigma (el del nom, el de la personalitat, el dels comportaments estrafolaris fruits de l’eufòria) és el que fa bategar la trama. Vinyals/Marc G. de la Varga va descobrint, gràcies a una infinita paciència i curiositat, les veritats del germà de Camil, els traumes de la mare, la desconnexió amb la filla. I aquell miratge estrany d’una persona a qui tan aviat se la considera boja com genial.

Diu el pare de la química, Antoine Lavoisier, que la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma. Per al protagonista, que ha mastegat l’amargor del fracàs i de l’oblit dels clubs musicals “res s’arregla, només es transforma”. Esdevé un mantra que ensenya a alçar-se amb molta més consciència que entusiasme. Ve a ser com una tornada que va repetint, com quan agafa la guitarra i canta una nova estrofa del tema principal (finalista al Premi Riiing del Festival Grec 2023.) La veu, la guitarra, la lletra i el desencís i el desig. Amb la mare emboirada de fons.