Candela Capitán no s’està per romanços i ni paternalismes i estampa a la cara de l’espectador la seva manera d’entendre l’escena, la dansa i el cos, sense indicacions, premisses ni romanticismes. A la Sala Oval del MNAC, la sevillana millennial va debutar al festival Grec amb MOLOKO VELLOCET, una instal·lació creada a partir del Korova Milk Bar de La taronja mecànica (film del 1971 i novel·la del 1962), en la qual s’activa la performance Th Death at the Club [en 45 minuts], representada en ciutats europees des del 2018. Cadascun dels 3 dies de funció, la performance s’activa per set homes, ella sola o cinc dones, respectivament, acompanyats en cada cas d’un o una DJ de l’escena actual (DJ Slim Soledad, DJ Cardopusher i DJ TOCCORORO). Com anuncia el títol, la perfomance (es) planteja fins a on som capaços d’arribar en la pista de ball en el context d’un club, ja sigui portant el cos al límit o alterant el nostre estat de consciència.

La proposta és molt senzilla: una introducció de quietud amb música de Bethoveen, i tot seguit música techno i els o les performers inexpressives comencen a fer tombarelles durant els propers tres quarts d’hora, una darrera l’altra, al mateix ritme i la mateixa velocitat, totes alhora. A mesura que passa el temps i aparentment tot continua igual (només musicalment podríem dir que passa alguna cosa), un s’adona que l’espectacle també és mental, i que mentre escènicament no hi ha cap esdeveniment (només augmenta el cansament de les intèrprets), internament l’espectador està fent un viatge d’allò més complet: des de l’expectativa, a l’estranyesa, l’avorriment, el cansament, l’empatia amb les intèrprets, la curiositat, la reflexió, l’atenció, la sorpresa, l’acceptació, la meditació, els dubtes, la pèrdua de la noció del temps, la consciència del temps, etc. Aquest mateix viatge, però accentuat, de fet, és el de les intèrprets mateixes.

En aquest cas, l’espectador es pot sentir totalment indigent enfront d’una proposta per a la qual pensa no tenir eines per afrontar i per a la que espera alguna indicació o acompanyament, per petit que sigui, per saber què fer, què sentir i què pensar. Però és justament aquesta indigència en què Capitán col·loca a l’espectador que l’obliga a confrontar-se amb el seu lliure albir i el seu propi sistema de creences i sentiments, demostrant-li que té totes les eines al seu abast i que si no, tampoc és tan important i ningú el trobarà a faltar ni s’adonarà si desconnecta.