Maria Hervás (Yerma, Iphigenia en Vallecas) mou i guanya. Com si fos una partida d’escacs múltiple que el Kaspàrov de torn juga amb un centenar d’aficionats consecutivament. Hervás és la protgonista de The second woman, la que rep el xicot amb una aparent reconciliació… Què es detectarà impossible. A la seva cambra, ella posa la beguda i els altres li porten el menjar xinès. Nomes vuit minuts sense el ·lipsis. I procurant ser tan pulcra tant en la neteja de la cambra pel següent passi, com en la recepció del seu amant. Que no coneix. Què el descobreix amb el petó per l’espatlla de benvinguda.

Com en el joc de Sanchis Sinisterra ( com a exemples, Les tres germanes de la Sala Àtrium o la trilogia de LAMiniMAL: El suïcidi de l’elefant hipotecat; La supervivència de les lluernes; Apocalypse uploaded), hi ha una sèrie d’accions repetint-se en cada escena. De fet, com el text té possibilitat de transformació. Si ells proven el joc en l’entrada (oberta a improvisació) ella troba la manera d’ensopegar. Hervás guanya per observació. Actua per reacció. Seu seguint els paràmetres del seu antagònic. Que no són enemics obertament, però sí rivals . Per poder respondre a cada proposta (o per activar-la si ell aguanta palplantat a la cadira) cal mostrar-se molt disposada al joc, a sobreposar-se al privilegi masculí. Ara, ella té les regnes. Si el text se’n va de mare n’hi ha prou amb “on estem?” Perquè el públic rigui i l’actor de càsting torni a guió. O si algú li canta l’amor lliure ella li rebat “estic fins al cony de l’amor lliure”. Difícil mantenir el duel. En tot cas, el que li respon al “Com estàs” del guió. “Estic cansat; he dormit poc”, quan l’actriu ja porta 17 hores de funció pràcticament ininterrompuda.

La làmpada de peu de la cambra vermella feia pampallugues al matí. Massa hores de vol. Així com operadores de càmera, regidoria, servei de xarxes socials feia torns, ella no va aguantar la resistència d’Hervás. Sembla que tampoc la cadira de l’acompanyant en un quadre, estrenat a Austràlia abans de la pandèmia i que respira la llum difusa i un punt espectral de Hooper. La proposta parteix del conegut duel de sexes. Ho fa incorporant en el paper d’home (aquelles persones que, independentment del seu cos, se’n sentin identificades). Al final, es resol en com ella paga al seu amant. I, sobretot, en com ell rep o desatén la compensació.

La dimensió de l’obra guanya enteresa per acumulació. Per això, són moltes les persones que s’hi passen hores veient una mateixa acció, amb un dels intèrprets canviats. Ben diferent de la pesantor de Domestic violence en què ell atonyinava a la mateixa actriu durant 4 hores, en un quadre cada cop més delirant. És evident que la proesa d’aguantar 24 hores a escena és un fet que domina sobre el repte. Però, en realitat, el que li dona sentit és que en la diferent manera d’intercedir amb aquest centenar d’antagònics es basteix una gamma immensa de relacions.