Com és la Barcelona segons les estadístiques? El mapa que es dibuixa a l’escenari és molt és colorista que l’habitual. Junior Mthombeni, Gerardo Salinas han fet un taller amb artistes professionals (intèrprets i també d’altres especialitats artístiques). Plegats, han confeccionat una Barcelona que respira moltes de les limitacions que pateixen els habitants de l’àrea metropolitana. La veu en off, aparentment tant objectiva va torçant el relat quan se sent amenaçat per una cultura nova que s’endrapa la cultura vella. I si els primers comentaris personals poden semblar justificables acaba prenent un to, en el que demostra violència i, sobretot, por. L’obra doncs fa dues fotografies: la que encoratja un grup d’artistes a expressar-se lliurement, sempre escolant i respectant l’altre, i la veu silenciada del públic que palpa les alarmes de l’extrema dreta.

Fa dècades que es parla que les platees no tenen la diversitat que es veuen als metros que passen per sota dels teatres. Sovint, es diu que (més enllà del cost de les entrades i de l’economia precària dels ciutadans) això és perquè no hi ha obres que els interpel·lin, que no hi ha inteprets tampoc en els que es puguin sentir identificats. Vicenta Ndongo (La plaça del diamant, Immunitat) i Babou Cham (Terra baixa, 17 esbossos des de la foscor), o Moha Amazian (La font de la Pólvora, L’última f**king nit) van trencar molts sostres de vidre però la capa continua sent pràcticament intacta per molts d’altres. La responsabilitat sovint es trasllada als directors que proven d’advertir les dificultats. És el cas de David Selvas (Àngels a Amèrica) o de Julio Manrique (Carrer Robadors). Sovint, es comenta que no hi ha prou base d’intèrprets d’altres ètnies que tinguin prou ofici per defensar bé el personatge.

Per la seva banda, moltes intèrprets i directrores n’han fet bandera (Tinta negra) i escriuen i contracten a partir dels companys que defensin unes obres en què sovint l’afer del racisme és latent. Helena Tornero (Nosaltres); Denise Duncan (Negrata de merda, Tituba, El combat del segle), Carolina Llacher (Paisatges als Ulls), Julio Manrique (Amèrica). Per una altra banda hi ha les actrius que es fan els seus propis textos (sovint parlant des de le seves pròpies experiències: Adline Flaun (Yo, dispositivo Venus); Sílvia Albert Sopale (No es país para negras) o Ibrahima Diallo (Meta).

What the FOC!? és un espectacle per a militants? Potser sí, però no deixa de ser necessari i sobretot, demostra que a l’escena hi ha molts més intèrprets dels que habitualment apareixen. Ara, per exemple, tothom celebra el paper de Miriam Moukhles a Tots ocells i Moha Amazian i Neus Ballbè (que ja van compartir muntatge a Bonobo) també fan divers el quadre de Tirant lo blanc.