Pablo Macho Otero és a la Sala Villarroel amb A fuego, que ha escrit i interpreta amb convicció i rima impenitent. La codirigeix amb Emma Arquillué, sota la mirada externa de Jordi Oriol i amb la complicitat d’Oriol Pla, que n’ha assessorat el moviment. L’obra, estrenada el juny de 2023 a La Gleva Teatre, és el quart muntatge de la companyia La Bella Otero, després d’Enterrando a Dodot (2021), Loco amoris (2021) –tots dos de Macho Otero– i George Kaplan (2023) de Frédéric Sonntag. 

L’actor ens dona la benvinguda amb dos sonets; també l’advertència d’apagar els mòbils està rimada. Obre –i tancarà– amb la reflexió sobre la memòria del públic com a únic repositori –intangible i efímer– de la representació teatral. L’obsessió per l’empremta de l’autoria travessa el monòleg de principi a fi. Però la petjada que deixa no és de fang ni de camí, sinó de foc i destrucció. L’ego de l’autor-personatge està paròdicament portat al límit; fins i tot les acotacions del text publicat –el podeu adquirir a la sortida del teatre– es conjuguen en primera persona.

L’escenografia de Yaiza Ares es compon d’una taula metàl·lica –altar sacrificial– sobre un cercle negre –com la lluna nova– i amb efecte mirall –com l’estany on es mira Narcís–. Una maqueta blanca que recorda més un petit transatlàntic que un santuari grec, hi reposa, coronada amb una cresta de llumins a manera de columnes.  Evoca una de les set meravelles del món antic, el fastuós temple d’Àrtemis a Efes, que un pastor o aspirant a sacerdot anomenat Heròstrat va cremar, pel desig de ser recordat per les generacions futures, la nit del 21 de juliol de l’any 356 aC, data de naixement d’Alexandre el Gran. Un historiador joni va transgredir la prohibició dictada pel senat efesi i va transmetre el nom de l’incendiari megalòman –condemnat a l’anonimat perpetu–; i així, de crònica en llegenda, la notícia del fet i el nom de l’autor han arribat fins als nostres dies. La síndrome o el complex d’Heròstrat fa referència a la recerca de fama i posteritat al preu que sigui, a través d’accions delictives o arriscades; avui en dia això es tradueix, sobretot, en incidència i visibilitat a xarxes. Macho Otero parteix d’aquesta anècdota per construir el seu monòleg i desplegar tota mena de piromanies i pirotècnies del jo.

L’artefacte verbal i verbós, construït amb rima consonant, predilecció per l’octosíl·lab –predominen les quartetes, sobretot en disposició de “redondillas”; i hi ha dues composicions en dècimes– i una evident obsessió pels jocs de paraules a l’estil del calembour, per les homofonies portades al límit i les rimes enginyoses  –la millor de totes, “efesio” i “adefesio”–, es dreça com un homenatge a l’escriptura i a l’art efímer del teatre, alhora que vehicula l’anhel d’immortalitat de l’artista. Totes les escenes, les aparents vacil·lacions, els presumptes errors o oblits i els aparts estan continguts i previstos pel vers totpoderós, un artifici que endreça i eixampla l’imaginari. Com a exemple recent de versificació pròpia del barroc en l’escena contemporània tenim l’experiment –mètricament més folgat– de Paco Zarzoso amb la Saguntilíada (2020).

L’intèrpret es desdobla en autor i actor en un càsting impossible, audició-confessió còmicament autoreferencial, en clau d’autoficció, i transita per diferents motius, dels quals no sempre es desvela l’origen, però que es troben apuntats en el conglomerat de cites que precedeixen el text publicat: Machado, Pirandello, Byung Chul-Han, etc. Es detecta una circularitat en la disposició de determinades idees, com la petjada que no remet al camí o la memòria de l’espectador –“transporte del arte viva”– com a única esperança o horitzó. Ser percebut –vist, (ad)mirat, contemplat i, potser, recordat– és el que el fa estar dalt d’un escenari. Diu que el text no captura l’ésser; ni el nom, la persona: “Es como decir que un canto / vive en una partitura”. Davant d’això no queda sinó fer de l’escena un confessionari; de la funció, una autocommemoració. I, a manera de captatio permanent, rebaixar l’ego amb autoironia: “he tenido mis etapas, / pero vamos, soy un chapas”.

Pablo Macho Otero s’encomana al prestigi de l’antiguitat per validar o embolcallar la història “del chaval con vanidad, / hambre de inmortalidad, / y tendencia crematoria”. Avalat per la llicència poètica, juga al metateatre i a l’anacronisme. Rapeja el seu “big time” i sotmet a mètrica la set d’absolut de Calígula. Demiürg exigent, es conté –titella de si mateix– dins una escriptura que sent com un destí. 

Crítica publicada de Núvol el 19 de juny de 2024