Lluís Danés ha completat al Liceu el viatge que va començar amb la Torre de Nadal (Premi de la crítica en categoria de circ 2022). Aquesta torre, ara, és un far en el mar de Puccini en el que fondeja una protagonista que s’escapa de la grisor de la realitat i prefereix cultivar la fantasia. Danés juga amb una estètica inequívoca, que uniformitza tots els elements. Ara, hi ha una excessiva veu en off que parla de la necessitat d’imaginar, d’empoderar l’audiència convidant-los a perseguir els desigs. L’acompanyen àries que posen alçada i fantasia. El vestuari excèntric dels cantants contrasta amb el posat de roba gastada, de pegats de la troupe que empeny el carro del circ itinerant. La fantasia de Danés evoca una mena de Peter Pan, en què la noia fondeja el far de la imaginació i es desenganxa de la quotidianitat i de les pors com qui fuig de l’enemic pirata.

Tot i la preciosa estampa, dels quadres de postal amb una acrobàcia espectacular com l’exercici de corda llisa a gran alçada i sense matalassos, la suspensió capil·lar magnètica, el trepidant joc de duet al trapezi o el treball de contorsionisme dalt d’una làmpada barroca no hi ha una connexió narrativa que justifiqui els aparells. També les precioses veus líriques venen a ambientar el quadre, no a definir-lo. Danés sap ambientar amb una estètica molt pròpia. Que va sorprendre amb Tranuites circus, com un dels comiats sonats de Lluís Llach a l’escenari. Que va provar de repetir-ho amb Albert Pla, Llits, sembla que sense el mateix èxit. Amb Manolo Alcántara van narrar emocionalment el cas d’un home absorbit per la runa en un abocador (Wasteland). De fet, la conjunció lírica i el circ (potser amb un referent inequívoc del Cirque du Soleil, com Corteo) no és nova. També Animal Religion van apostar-hi a Sifonòfor (Premi Especial Ciutat de Barcelona 2016).

Els cantants a La torre dels somnis prenen posicions insòlites com quan apareixen dins del carruatge, com si fossin caps tallats màgics, o amb un aire fantasmagòric des del fossar dels músics. Sorprèn que les seves àries no siguin traduïdes en la sobretitulació, com sí que ho és el text en off (que llegeixen Lluís Soler i Sílvia Bel). Potser és una constatació més que mana la lletra, i no tant la música, en aquesta preciosa postal que canta a la fantasia, però que aclapara amb la paraula (ja des de l’obertura).