La Gàrgola s’atreveix a entrar a llocs ben foscos en aquest muntatge. Ho fa, amb l’habilitat d’atrapar l’espectador amb un canvi de focus constant. Aparentment, la peça la interpreten una parella, que fa cinc anys que viu separada, i que es troben al consultori d’un psicòleg infantil. Estan esperant que surti el seu fill Jan de la visita. En aquesta espera, emergeixen molts altres fantasmes, que són imprescindibles transitar-hi per entendre les raons d’aquesta separació. S’estimen molt, però no se saben estimar bé, insinuen. El sempre inesperat Adrià Puntí dona títol al muntatge. Els setembres apareixen sempre en totes les vides. La Gàrgola signa el seu quart treball després de la divertida Kalumba.

A partir d’un lúdic flaix back el Marcel (Xavi Mercadé) i la Irene (Núria Florensa) es remunten a quan es van conèixer, quan van néixer els seus fills… i també a situacions molt més recents en les que es pot intuir que la separació no ha trencat del tot la relació amb els sogres. Són quadres que pinten molt diferent, des de les bromes de la segona cita al dolor de l’avi que mou pedres perquè no s’avorreixin i els hi escriu una “L”, que podria ser d’un nom. Són uns pares imperfectament exemplars. I ho celebren però un dolor (que és el pou central de l’obra, que tot ho arrossega i que no es pot desvetllar) els desajusta el dia a dia. Un problema deixa de ser central quan emergeix un de més definitiu. És així d’injust, i s’ha de saber empatitzar amb cadascú (i amb les contradiccions i negacions d’un mateix).

Frank Bayer ha estat honest i ha ensenyat les seves pors a públic, les que tot pare té quan veu créixer el seu fill. A vegades pot tenir un excés de lacrimogen, altres d’una comicitat exagerada i que s’allarga innecessàriament. Però si una companyia interpreta el que sent, no es pot qüestionar. En tot cas, la sorpresa, esdevé quan, en una puntual postfunció, en la darrera intervenció de totes, hi ha una parella que agraeix aquell muntatge perquè els evoca la seva pèrdua més íntima. Es fa un silenci espès. És la prova que cal parlar del dolor perquè pugui cicatritzar. Per treure’l dels temes tabú socials. És quan es constata que el teatre és, eminentment, catarsi. i que aquest muntatge deu haver estat un cant imprescindible per a les persones que han patit una situació com la que s’amaga. Com ho pot ser l’Exit through the gift shop que, ara torna pocs dies a l’Escenari Joan Brossa. O Com ho va ser, al seu temps, Llibert, Estigmes o Una gossa en un descampat. La Gàrgola fa un gir definitiu per demostrar que estimar molt, al final, té una gran dosi d’humanitat.