Quin no ha somiat que, sense cap explicació, el seu cos comença a enlairar-se com si fos carregat d’heli. La sorpresa divertida de l’inici es va convertint en un malson i es procura abraçar-se als fanals, als arbres, a les teulades i, al final, als núvols: La humanitat necessita escapar-se del que l’ofega, però quan ho fa i agafa perspectiva té por de caure esclafat. L’immédiat juga a aquesta contradicció. Ho fa amb un treball coreogràfic que, aparentment és espontani i invisible, però en realitat està molt estudiat i requereix d’una gran força per part dels portors però també de l’àgil.

La sensació és que, inexplicablement, un cos (l’Africa Llorens de Foradada i Envà) nota com les extremitats se li eleven sense una explicació quan sent la música d’un acordió plantat en un racó de la plaça. La seva companya procura ajudar-la, però (sempre aparentment) no troba la manera de frenar-la. És llavors quan s’hi involucren dos nois més, que estaven asseguts entre el públic. No poden acceptar aquesta situació fantàstica i comproven el punt de sorpresa i por de què té aquesta mena de maledicció. Com si fos en un conte fantàstic de Calders (Raspall, Antaviana…), quan li alliberen una cama, aquesta s’aixeca cap amunt. La sensació és que l’han d’agafar dels braços perquè no s’enlairi massa lluny (quan, en realitat la figura és d’una vertical clàssica de mà a mà). Però la sensació que es transmet al públic té aquell dolç i imprevisible surrealisme.Aquesta és una de les sorpreses del festival.

Només té una durada de 15 minuts i és imprescindible un espai reduït per a mantenir l’encant de l’equilibri i la màgia, però van arribar a fer sis passis en un sol dia, al Trapezi. El circ del “més difícil encara” ha descobert que hi ha una rèplica més suggerent: la del “més impossible encara.”