Tian Gombau és un mestre d’explicar contes a cau d’orella. Sempre passen en pobles petits (Sabates noves), en espais íntims, amb la intenció que tot sigui càlid i directe. Ara, ha fet un pas cap enrere (tot parlant de la seva família) que dona major perspectiva. Ha incorporat una senzilla projecció (com a Screen man) que permet fer el salt a dins de les brases d’un forn de calç i a saltar en la cercavila de diables del seu petit poble.

La narració és clara, precisa i compta amb uns elements escènics mínims, que van desenvolupant-se amb el bri de sorpresa imprescindible. Com a Xinxulina… juga amb tres espais diferents que van encadenant-se, però transformant-los reutilitzant el material que ensenya amb la senzillesa de qui treu un martell d’un calaix que està al darrere dels expositors. Efectivament, el seu pare cremava pedres per fer calç, com havien fet els pares dels seus pares durant generacions. Però el pare de l’artista va decidir que el fill es dedicaria a un altre ofici. Deia que era perquè la feina era molt dura; però possiblement perquè entenia que el seu ofici tenia la data de caducitat propera. La fi d’aquest servei al poble els va obligar a emigrar a la capital a València, a trobar una nova feina. D’allà en va aparèixer (per una justícia poètica segons el relat) un nou camí: Musclos Bienvenida. L’aparició del mar en la vida infantil del fill del calcinaire devia impactar. Bona prova és el Pedra a pedra que connecta aquells dos mons. Per una altra banda, aquest traspàs d’oficis entre generacions, la vincula a la performance, molt més expansiva i còmica (però també amb projeccions de documents i instants d’una certa recança per abandonar un ofici que s’estima) amb Seitons Masdeu. Hola i adéu