Una proposta molt ben portada a escena. Vaig trobar del tot enginyosa la posada en escena, tant per l’escenografia com per l’espai sonor, dissenyat per fer sentir l’espectador al mig de l’escena. També per la dinàmica espacial que s’hi estableix, una habitació d’hotel, un espai tancat que representa la decadència, el cap de Hamlet atrapat en si mateix, en els seus bucles, inseguretats i fantasmes.

Un espai en el que Ofèlia es transforma en diversos caràcters femenins fins a la dona que abandona l’espai tancat i depriment de què Hamlet no pot, ni vol, ni sap sortir-ne. La porta d’entrada dels fanstasmes, i de sortida a la realitat.

Funciona el contrast buscat entre la solemnitat de la tragèdia i la decadència de l’espai, però aquesta solemnitat del text, transguedida momentàniament, així com el mateix Hamlet, també demana ser reformulada. Ens podem imaginar un Hamlet que parli normal?

Dit això, proposta del tot recomenable i oberta a la reflexió.