Shakespeare va escriure Hamlet, com un príncep llunyà, ferit pel dubte. Heiner Müller el va atansar tensant altres personatges universals de la literatura dramàtica europea. Ara, la mirada d’Edward Hooper li dona la darrera coordenada de l’abstracció, de la incertesa. Circula per un àmbit conegut, una habitació anodina d’hotel, de gust dubtós d’on no s’atreveix a sortir, però el desorienta procurant entendre tot el que li ha traspassat durant 400 anys. Transmuta de gènere, potser fent el camí invers de La dona pantera. Només s’atreveix a sortir Ofèlia, que s’ha desempallegat de l’enamorament malaltís.

Projecte Ingenu (Romeu i Julieta) va atrevir-se a fer una versió de Hamlet a l’Atrium el 2014. El públic seia en els laterals i una mena de passarel·la cobria les aigües podrides de Dinamarca. Ara, 10 anys després el mareix director, Marc Chornet, hi torna amb aquest clàssic, però des de la mirada deconstruïda i cerebral de Heiner Müller. Hamlet, o l’esquelet del que va ser, comparteix llit amb Ofèlia, que se la veu com mig narcotitzada. Tots dos tenen la mirada perduda. No hi ha una trama narrativa, si no un continu autoreferenciar-se amb altres textos i personatges. En aquell espai, es refugien segurament del món exterior que els amenaça. Però és que, bloquejant-se en aquell espai fan que els seus fantasmes interiors els envaeixin els pensaments i els bloquegin les seves accions. Tot ressona. El públic els veu per una de les finestres que pinta Hooper, i que tant agrada (per la seva inconcreció) al teatre més complex, de contínues fugides.

Aquest Hamlet s’ha oblidat de Dinamarca i es preocupa, en tot cas, de l’Europa, també corsecada i incerta. I de la majoria de les persones que hi malviuen, enfront d’un grapat de privilegiats que senten el dret d’embrutar la cambra i no tenir cap necessitat a reaccionar. Són ànimes perdudes que no troben camins (fins al darrer cop de porta, que té l’aire tràgic d’Electra i la determinació de la Nora de Casa de nines), saturats d’informació.

Els dos intèrprets fan un veritable duel en percebre’s sense mirar-se, en sentir que diu l’altre com si no se l’escoltés: Monòlegs vagues, desorientants, que modifiquen referències i pensaments sense criteri. L’espai sonor, que rebota en un escenari microfonat completa aquesta boira d’Edward Hopper. El vàter que la companyia va fer servir a Yerma explora una buidor encara més gran. El consumisme ha ofert la rèplica del “Ser o no ser”, en subhasta, com qui trosseja un negoci per treure’n més rèdit econòmic sense preocupar-se de les conseqüències laborals. El capitalisme ferotge ja ha estat indagat per la companyia a La ruta de la Palta i El dia que va morir l’últim panda

Shakespeare denunciaria la buidor del capitalisme que narcotitza les diferències, que estova les identitats de grups en favor d’un individualisme molt més manipulable. Els de Projecte Ingenu exploren en un camp incòmode, antipàtic, lluny de conceptualitzar narratives o harmonitzar l’escena amb el cant.