Crítica de l’espectacle vist al Royal Albert Hall de Londres el 24 de gener del 2024

Alegria és un cant informal a la sorpresa. La creativitat brolla com una font fresca. Una expressió natural immortal com el foc de Prometeu. Molt ben orquestrada, es manté tersa i tensa com el primer dia. Aposta per la radicalitat; no li calen excessos que envelleixin els quadres.

El retorn d’Alegria pretén conciliar la nostàlgia dels qui el van veure en anteriors visites (1998,2007 o, al Sant Jordi, el 2012) amb els que s’hi estrenen, sovint recomanats pels primers. Sí a Luzía la multinacional del circ va demostrar com es pot agermanar l’organicitat de l’acrobàcia d’arrel amb la tecnologia més increïble, ara la forma juga amb tres claus des de la tradició: espectacularitat, emoció i tendresa. 

El Cirque du Soleil fa tota una celebració als seus 25 anys de relació amb Barcelona (des del 2018 a L’Hospitalet de Llobregat) amb l’espectacle de gira més icònic. De fet, el van acomiadar el 2009 després de 25 anys de gira i, només quatre anys després van decidir reprendre’l, amb una revisió que el contemporanitzés. La veritat és que no decep pas la memòria i entusiasma (com sempre) als que hi debutin. Avui, és evident l’efecte Cirque du Soleil ve amortit perquè hi ha moltes companyies internacionals beuen d’aquest llenguatge vistós, ambiciós i pròxim (tot i que la vela sigui de 2400 localitats).

L’Alegria d’avui té més so de guitarra elèctrica i fan servir un vestuari per als acròbates molt més còmode que l’anterior. En la (lleu) dramatúrgia dos pallassos han pres notable presència, en un continu estira i arronsa d’amistat i empipades infantils. La seva tendresa contrasta amb el Fool, el protagonista que viu encaboriat a no perdre el ceptre màgic de la imaginació. Avui, la trona recorda la sanguinària butaca de Joc de trons. Recorden la gran tempesta de neu d’Slava? Ara, es repeteix amb un cert regust d’exili, de refugiats que no hem deixat d’acumular en aquest primer quart del segle XXI.

Les accions dramàtiques rara vegada es creuen amb les acrobàtiques. La nova posada en escena reforça el focus als moments de major esplendor i risc. Tot, sempre amb coreografia, i maquillatge exuberant. La força del duet a les cintes, la flexibilitat tant de l’àgil com de la portor i la monumentalitat en accions grupals de les barres russes, els llit elàstics creuats i el doble trapezi s’imposen per golejada al relat. Fins que, al final, les abraçades en forma de cullereta i la decisió de Fool de cedir el mineral màgic, com si fos Prometeu entregant el foc de l’Olimp als mortals remarca el toc final tendre per sortir amb un somriure entre complagut i íntim.