La companyia Zero en conducta s’ha endinsat al costat fosc. Després d’una dècada llarga preparant peces en què la dansa casa amb el mim i els titelles construint escenaris fantasiosos i utòpics, ha decidit enfrontar-se a la por individual i col·lectiva. Ho fa a través de les obsessions d’un personatge, Elliot, que contínuament veu ombres sota del llit. La seva por es projecta a les ombres de la paret. I continua bloquejant-lo en la maduresa. És molt poc habitual treballar la connexió titelles i dansa, però no inexistent. Per exemple, Thomas Noone ha fet dues peces en aquesta clau After the party i La gata que volia canviar la història. També entre la dansa i el mim, navega Claire Ducreux (Refugiada poètica), sobretot amb Toni Mira (En attendant, l’inattendú) o la Bellisima giornata de Kernel Dance Theatre. Evidentment, també té una forta connexíó amb el Sr. W (doble U), una peça fantasiosa de Kiko López, un dels components habitals de Zero en conducta.

El mèrit de la producció és que, en comptes de personificar-ho en un titella o un intèrpret, és un ésser que va deambulant entre els components del repartiment. La màscara s’adapta i va empetitint contínuament els intèrprets en un espai canviant i gràcies a la narració surrealista d’un gat que se’l mira des de les teulades. La insatisfacció és constant i l’ombra va apoderant-se del protagonista, fins a tenir malsons en vida, com una mena d’esquizofrènia angoixant, que es presenta com caigudes al buit, personatges amb un doble rostre tenebrós i un doble final, per escapar-se de la buidor immensa.

El treball coreogràfic és milimètric i, gràcies a una mínima veu en off aconsegueixen construir una trama d’un personatge desorientat, dèbil, insegur per les seves fragilitats. L’espai sonor ambienta (alguns cops sota el pes d’un metrònom a ritme lent, altres com el cant desafinat de La reina de la nit de La flauta màgica) en els moments d emajor tensió, deixant que el silenci impregni de buidor l’acció. La peça, pensada per a tots els públics, necessita recuperar un cert alè i donar una sortida en el “segon final” del muntatge. La por és imprescindible per a la subsistència de l’individu, però cal saber conviure-hi per donar la màxima potència a la vida. El teatre familiar no renuncia a parlar de temàtiques doloroses, però sempre busca fuites per a l’esperança. Un con exemple és Dins el cor del món, d’Engruna Teatre, que es representa aquests dies a la Sala Beckett.