[Crítica revisada a partir de l’estrena del 2009]

És important que programacions com la del Jove Teatre Regina esporguin en el calaix dels clàssics per continuar endreçant i posant, tal com cal, les coses en el seu lloc. Es poden fer moltes rèpliques de malalts imaginaris, i se n’han fet un grapat, però d’autèntic només n’hi ha un: l’Argan de Jean-Baptiste Pouquelin (París, 1622 – 1673), àlies Molière.

Inspirada en la Commedia dell’Arte, la música (Marc-Antoine Charpentier) i la coreografia (Pierre Beauchamp) formaven part de l’obra des de la versió original de Molière. La partitura, que va estar perduda durant anys, es va trobar a finals del segle passat en els arxius de la Comédie-Française i es va representar l’any 1990 en la seva versió original. Per tant no és estrany que, continuant amb la línia de la companyia La Trepa, la presència musical i les fugaces intervencions coreogràfiques tampoc no hi faltin, ni que sigui adaptades a la versió reduïda de la casa.

Una versió recuperada ara d’un dels clàssics del Jove Teatre Regina —un dels més significatius de la maduresa de la companyia La Trepa— que respecta la majoria de personatges de l’obra i que esquematitza les escenes més importants que recreen la trama del malalt i ric senyor Argan, la muller que espera amb candeletes que se’n vagi a l’altre món per tocar-ne de calents de l’herència, l’amor que sent la filla pel seu pare i el dilema que viu la noia entre el jove que estima i el jove poca-solta amb qui el seu pare voldria que es casés per poder tenir el metge de franc.

La companyia ha optat per una obra que requereix que els espectadors primerencs tinguin una certa noció de raonament del que està passant a l’escenari. Altrament, l’anècdota es pot quedar només en la dèria de la malaltia i les escenes més vivaces, més còmiques, més de la Commedia dell’Arte. L’embolic dels pretendents passa més per alt dels espectadors massa petits.

S’hi potencia la vis còmica d’Argan, interpretat pel veterà Maties Gimeno —una excepció aquí, després de la seva retirada dels escenaris—, que, només per la indumentària de camisa de dormir, calces blanques i estrenyecaps, ja aconsegueix xuclar l’atenció col·lectiva durant tota la funció. Ben mirat, Argan seria, per a un sistema públic com el de la Seguretat Social, una veritable xacra. I potser una de les estrelles del programa documental «Històries de la Primària», que ha mostrat la realitat del dia a dia dels professionals de la medicina en diferents àmbits socials.

Com que es tracta inevitablement d’una obra de text, malgrat l’escapçada de l’adaptació, els intermedis de peces musicals compten amb una excel·lent composició de Ferran González que els integrants de la compayia s’han fet seva en clau de bon musical i suggerent interpretació. I per fer honor a la intenció de Molière, alleugereixen el que podria ser un petit llast per a segons quin segment d’espectadors i permeten centrar la sinopsi més coneguda: ric malalt, engalipat per metges que només s’hi fan l’agost amb les medecines —l’obra comença amb Argan repassant precisament una factura mèdica—, enganyat per una segona dona que cobeja la seva riquesa i amb moralitat final: qui es fa el mort pot arribar a descobrir la veritat dels que l’envolten i obrar en conseqüència i amb justícia. (…)