Elling és una tendra comèdia romàntica. Transitant pel món “peculiar” dels protagonistes ensenya l’amistat més blanca. Què seria capaç un amic per desitjar-li el millor en el primer cop que fa l’amor? Elling és un cant bestial a l’esperança, perquè la veu ressona des del fons del pou, en una cambra d’un centre psiquiàtric. 

Elling és el retrobament de dos companys d’ElNacionalNoensVol (Albert Prat i David Verdaguer), un grup que va navegar pel surrealisme fins a esclatar amb els quadres més foscos de Samuel Beckett (SAM). Avui, Duofacil (La revolució de les 4 idees, Observin aquests fills de puta, Y me morí) es podria considerar una companyia hereva (encara que, probablement els joves no han conegut els predecessors). Entre els dos actors s’intueix que hi ha algunes bromes que van més enllà dels personages, el que li dona una certa frescor, però corre el perill de sortir de la trama emocional. Els mateixos personatges utilitzen trampes per a sobreviure al seu pànic (com ara posar-se ulleres de sol o aixecar-se una espatlla més que l’altra quan camina pel carrer).

Elling és el retorn de Pau Carrió a la sensibilitat contemporània ben fresca (com Classe o Començar) No cal justificar res per imprimir aquesta postal de Nadal, en què la bondat desborda i de seguida es veuen les costures de quan Elling es fa trampes al solitari. El raonament recargolat de protagonista contrasta amb la simplicitat de Kjell. I l’aparició de la veïna (Queralt Casasayas) és un miracle del cel, un àngel insòlit i humà que coincideix amb la senzillesa de Kjell (i que fa recordar al vestuari i maquillatge de l’Emma de Plats bruts. L’actriu retorna al seu univers de llum després d’una incursió a l’infern de Fàtima de Jordi Prat i Coll. Òscar Muñoz (La nit just abans dels boscos) és el treballador social enrotllat que amenaça amb el psiquiàtric per empoderar els dos interns que comparteixen un pis social a Oslo. Finalment, Albert Ribalta (Santa nit, Delicades) és una ombra, un poema líric enmig del rap més victimista.

Hi ha una bondat al muntatge que imprimeix un somriure al públic. És cruel caricaturitzant malalties mentals? L’humor més negre el practiquen sovint els mateixos familiars que li fan les cures diàriament. Més enllà de l’acció extrema el que cmpta és la constància en seguir atenent-lo. I en una relació iniciada en un psiquiàtric cadascú té, de cognom, les seves malaltis mentals, però obvia altres camps relacionats amb la vida social. Per això, sobta que algun obsessionat per la sexualitat sigui ser mecànic o que algú amb un Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC) pugui esdevenir poeta per sota mà. El muntatge beu de la mateixa llum que el Suite Toc num 6 de Les Impuxibles amb una trama fictícia, de dissabte a la tarda, tant ingènua com redemptora. Què bonic és descobrir la vida, encara que sigui després d’episodis traumàtics. Sobretot, després dels episodis complicats qe ens regala la vida.