Doncs, “ce merder” és la nova revolució francesa que els actors i dramaturgs Ricard Farré i Arnau Puig han reinventat després de l’adaptació que van fer d’«El bon policia» de Santiago Rusiñol i, estirant més la corda, d’aquell Molière de «Les dones sàvies» que Ricard Farré va esculpir a quatre mans amb Enric Cambray. Els esmento perquè els dos més un fan tres espectacles similars per la concepció dramatúrgica: només dos intèrprets que fan tots els papers de l’auca d’uns quants personatges, una línia que El Maldà, que coprodueix aquest espectacle amb el Teatre Akadèmia, va experimentar també amb l’espectacle «Els secundaris», amb Laura Aubert i Bernat Cot.

Aquí, l’equip d’«El collar de la reina» ha eixamplat la base, que dirien aquells, i han jugat amb la parella Arnau Puig (amic d’infància de la casa) i Marta Pérez (de T de Teatre). I el resultat és com un d’aquells bombons que tenen l’origen al Piamont, un Ferrero Rocher de xocolata que es desfà a la boca i que regalima licor fins a extasiar els cinc sentits.

Marta Pérez i Arnau Puig fan tots els personatges de l’auca, prop d’una dotzena, des de la reina Maria Antonieta fins als joiers Boehmer i Bassenge, el cardenal Rohan, la dama Jean de Valois Saint-Rémy comtessa de Lamotte, un parell de perdulaires de carrer, algun secretari de la cort i una actriu que imita la reina com si fos una mena de Judit Martín imitant personatges a l’«Està passant». 

La farsa està servida en clau de vodevil i amb un trepidant i excitant fregolisme que posa al descobert les aptituds amagades tant de l’actor Arnau Puig, que hi sua la cansalada, com de l’actriu Marta Pérez, que aquí es destapa en un paperàs singular i inèdit, que els llargs anys de T de Teatre havien mantingut en secret per fidelitat a la companyia.

Adrià Aubert i Carla Coll han dirigit el duet amb bona mà, acompanyats per una austera però imaginativa escenografia de portes circulars que faciliten els canvis dels personatges i que creen un aire de joc de fantasia sempre amb una pàtina d’humor que no està exempta d’ironia amb picades d’ullet a alguna referència local o francesa —com la de la jubilació— o la pessigada a un tal “Pla Endreça”, que ha estat una de les iniciatives primeres de promoció del nou ajuntament barceloní.

El discurs de l’espectacle troba, en la veu dels dos intèrprets, una dicció —amb guspires en francès— que acaba ressonant com una música gairebé poètica, sense caure mai en un excés de cultisme i enriquint el llenguatge popular que encara sona més popular quan apareix en veu de la cort.

«El collar de la reina» es basa en un escàndol reial —i real!— de la cort de Lluís XV barrejat amb un afer de faldilles del monarca amb madame de Barry, la favorita. El rei va encarregar un sumptuós collaret als joiers de la corona, Boehmer i Bassenge, amb els millors diamants que hi hagués sota la capa del sol, per a la seva amant. Els joiers van fer una inversió de material milionària i el que menys es podien imaginar és que el rei faldiller fes l’ànec abans d’acabar ells l’encàrrec. Aquest fet inesperat va provocar que els dos artesans del collaret proposessin a Lluís XVI que es fes càrrec de la joia per regalar a la seva esposa. Però Maria Antonieta ja en tenia prou, de joies —o això és el que diuen que va dir—, i va alertar la cort que no calia gastar-se 1,6 milions de lliures de la caixa pública —o reial— per un penjoll.

Aquí entren de nou en joc els joiers, que no aconsegueixen encolomar el collaret ni que la casa de subhastes Sotheby’s ja hagués existit. Entra també en capella el cardenal de Rohan, que es volia amorosir amb la reina. I tanca el trio la comtessa de Lamotte que, sense saber-ho inventa el gènere del vodevil, amb el collaret pel mig i el rerefons de la bombolla de Versalles, el luxós palau absent de la fam del poble i la penúria del carrer i pistó de la Revolució que s’acostava.

Després d’una trama pròpia d’estafadors, encarrilada per la comtessa de Lamotte en la qual va caure de quatre grapes el cardenal de Rohan, la presó per a un i les fuetades públiques per a l’altra no es van poder evitar. I l’escàndol va desencadenar, ves per on, per un simple collaret —símbol del poder, l’engany, la corrupció i el circ de la monarquia— la que després es coneixeria com la Revolució Francesa del 1789 que deu anys després culminarà amb Napoleó, protagonista, per cert, de l’últim i exitós espectacle del Teatre Akadèmia amb «Els Buonaparte» de Ramon Madaula. Com es veu, tot un “qu’est-ce que ç’est ce merder?”, que els espectadors faran bé de no perdre’s perquè, d’una manera o una altra, amb collaret de diamants o sense, encara avui continua portant cua. (…)