En això de valorar l’art contemporani (que apel·la a l’emoció i a l’inconscient més que no pas a l’acadèmia amb l’habilitat del pinzell) continua latent la discussió sobre el mitjó d’en Tàpies. Neil LaBute aporta una nova visió de l’art contemporani en aquesta peça, jugant amb una comèdia romàntica. Poc abans, havia estat Yasmina Reza la que havia rebentat l’amistat (gastada) de la infància a uns adults a Art. La sensibilitat va per barris. I el que per un té una forma exquisida, per altres és una provocació massa fàcil.

La posada en escena a la Versus Glòries de La forma de les coses (un dels primers titols que va dirigir Julio Manrique), amb traducció i direcció de Marc Rosich, pivota sobre la relació dels quatre protagonistes. Si l’art ha de canviar el món, s’ha de ser radical i no hi caben filtres de conveniència social. Aurora Rodríguez Carballeira (1879-1955) era una dona que va voler convertir la seva filla en una mena de líder i, quan va veure que la filla preferia l’amor a la raó, va decidir assassinar-la. Aquest és el punt de partida de La madre de Frankenstein: Ella considerava que la seva filla era la seva obra d’art i, de la mateixa manera que l’havia parit la podia destruir. Algun principi d’aquesta radicalitat parricida volta en aquesta comèdia, aparentment intranscendent, en què es fa caricatura de la masculinitat depredadora de Phil (Jordi Andújar), l’amic de l’Adam (Francesc Marginet). El protagonista és un noi vulnerable que combina la feina de vigilant al museu d’art contemporani amb la de la botiga de lloguer de vídeos per poder-se pagar la universitat. Ell és un antiheroi de llibre, com el protagonista d’El sopar dels idiotes, que veurà com, inexplicablement la vida li somriu i comença a creure en sí mateix gràcies a l’ímpetu d’Evelyn (Laura Porta). Jenny (Rafaela Rivas) l’antic intent de parella d’Adam (i ara, núvia de’n Phil) emergeix sorpresa pel nou sex appeal d’aquell desmanegat que duia el mateix abric des de feia més de 10 anys.

En aquesta posada en escena, la determinació potent d’Evelyn pot amb tot i es converteix en la depredadora. La baralla inicial amb Phil no era una discussió de gènere, si no que es revela com una veritable lluita de galls per apoderar-se de les regnes de l’acció. En realitat, en la deixadesa i confiança dels altres també hi ha una part de responsabilitat, de no advertir quin era l’objectiu final d’aquella aparent (o no) trobada fortuïta.

L’escultura d’en Tàpies va aixecar polseguera. LaBute proposa aquell exercici tant urgent de tornar-se a posar bé el mitjó després d’una trobada furtiva en un racó amagat dins del vehicle amb una parella inesperada. La impetuosa Evelyn és la que desarma amb un control per sobre del previsible; és la que gira la trama com un mitjó avançant a un final clar, gens ambigu.