Per a molts serà una mena de bateig a la visita dels espais clandestins mítics on es practica un sexe sense filtres ni convencions. Espais exclusius, que el polsim i les humitats es barregen sense més aturador que la disponibilitat del crèdit per pagar tots els excessos. És una baixada als inferns que ja explicava el llibre d’humor i intriga Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (Paco Mir, del Tricicle, en dirigiria una adaptació al cine). En realitat, les intèrprets de Pornotopia Collective demanen a tothom que sigui responsable del comportament dels seus cossos. Hi ha una evident invitació a la provocació però sempre dins del límit de la voluntat de tots els implicats en la pila.

L’expectativa creix mentre es va passant pel camerino abans d’entrar a un espai transformat, sense grada i amb unes passarel·les (que només poden pujar i utilitzar les quatre travestis). Les cortines de plàstic translúcid donen la sensació de tridimensionalitat. I s’intueix que el lloc de major fricció íntima és en el laberint amb alguna instal·llació feta en clau de càpsula d’1 metre de diàmetre.

El vestuari de les quatre intèrprets és de llenceria fina amb unes plataformes que els donen tres dits més d’alçada respecte a la resta. Dalt de les tarimes, com gogos de discoteca d’afterhour, els cossos es freguen voluptuosament, amb contorsions per garantir el màxim contacte amb l’altre. I sí, hi ha mirades discretes al públic per veure si vol intervenir però, en tot cas, sempre en l’entorn laberíntic del fons de la sala, no pas a la passarel·la més exposada. El contacte és obligat. La bacanal és una oferta, però, que es limita (possiblement) al comiat del públic més convencional. L’Antic Teatre té l’aspecte d’antro fosc i pervertit en què és possible allò que dues persones vulguin i que no importunin a terceres persones.

Abans de començar, elles apunten les regles al bar de l’Antic i donen l’opció de sortir abans d’acabar l’espectacle. O abans d’entrar a la sala. Ningú ho farà. Tothom passarà per la intimitat del camerino i participarà fins allà on li demani el cos en aquesta interacció de massatges, contacte sí o sí, un cert regalim humit que se suma com un joc afegit al quadre més pujat de to. La sensació que l’orgia es podria produir al voltant és constant; com un desig entre reprimit i declarat. El croissant s’ofereix amb la seguretat d’un plàstic que garanteix la sortida de l’experiència havent-hi participat (o no) de tot allò que s’ha ofert. Una festa pels sentits; una revolució per a les consciències menys habituades als poliamors. Un díptic suggerent amb Les Bacants de Nür. Que es podria completar amb la mirada de voyeur irreverent al confessionari de Madame Paulette: The sinner.