Carlota Subirós, directora i coadaptadora amb Ferran Dordal de La plaça del Diamant que es pot veure al TNC fins al 5 de novembre, no ha volgut recrear en llenguatge pròpiament dramàtic les diferents situacions de la novel·la de Mercè Rodoreda, sinó que ha apostat per mantenir el monòleg interior de la protagonista. Aquí el que compta és la veu que passa d’una dona ‒una edat, un timbre, una presència‒ a una altra.

La proposta, marcada per la coralitat i la polifonia, se sosté sobre quatre pilars: la paraula, la música, la plàstica i el moviment. La suma multidisciplinària en clau contemporània es posa al servei de la literatura ‒la supressió de determinats fragments de la novel·la, tractada pels adaptadors amb un respecte reverencial, no sacrifica res del sentit‒. D’altra banda, tal com apuntava Bernat Puigtobella a la seva crítica de l’espectacle, es renuncia a la pretensió de trobar un nou rostre icònic per a la Colometa i s’opta, en canvi, per onze intèrprets ‒deu actrius i la compositora Clara Aguilar‒ que s’aniran prenent el relleu. Repartida entre totes elles, la veu de la Colometa ens arriba nítida i estremidora.

Després que Aguilar deixi un caragol de mar en primer terme i es posi rere el teclat, fent així ben palesa la importància de la música i de l’espai sonor, una magnífica Alba Pujol ‒la dicció reflexiva, projectada; el cos rendit al pes de l’evocació‒ enfilarà la narració d’aquell primer ball a les festes de Gràcia. Anna Pérez Moya aporta, amb la seva evolució coreografiada, la plasmació d’una il·lusió que ben aviat es veurà truncada; la respiració, amplificada, anticipa l’ofec vital.

Totes i cadascuna de les intèrprets, vestides per Marta Rafa Serra en un codi elegantment urbà i contemporani, tenen moments àlgids i passatges textuals rellevants. Per més que no hi hagi cap línia temàtica que estigui assignada a una sola actriu, sí que és possible resseguir una sèrie de constants. Vanessa Segura assumeix fragments relatius a la criança ‒“la llet és molt senyora”‒ i la ingratitud de la feina de netejadora. El treball vocal recau sobretot en Neus Pàmies, que lidera el cant, amb Paula Jornet i Yolanda Sey com a principals còmplices. Aquesta darrera s’ocupa, en bona part, de descriure el desori ‒ben kafkià, com el volia Rodoreda‒ dels coloms. Tant Lurdes Barba, que té un especial protagonisme en la rememoració de l’esclat de la República i que ens sacseja amb un trencat “Vola, Colometa!”, com Montse Esteve i Vicenta Ndongo aporten intensitat i solatge, un to viscut que emociona. Una enorme Màrcia Cisteró brega amb la preocupació pels fills ‒“flors mal cuidades”‒, la misèria extrema de la postguerra i el duríssim episodi del salfumant; quan es posa a “plorar com si fos una qualsevol cosa”, ens arrossega a tots en el seu plant.

En paral·lel a la paraula que no cessa, hi ha una part de performance instal·lativa ‒el disseny d’espai va a càrrec de Max Glaenzel‒ que es posa en marxa quan algunes de les intèrprets col·loquen sobre el blanc impol·lut una ofrena de flors vermelles i rosades. Anirà prenent possessió de l’escenari una estesa d’objectes heterogenis, tots ells esmentats en algun moment de la novel·la ‒nines, vaixella, eines d’ebenisteria, el rellotge del Quimet, la balança de l’adroguer‒ i conformadors de la materialitat, sobretot domèstica, de la vida quotidiana d’un temps i d’un país. En un moment d’alta temperatura emocional, l’elenc aplegat rere uns ciris encesos ‒excurs vermell d’ombres allargades‒ suggereix una mena d’oratori. L’afusellament del Mateu, narració que recau sobre Ndongo, té el seu correlat escènic en unes taronges que cauen a terra.

El vol mental de la Colometa en el darrer enfilall, que recull la influència del monòleg de Molly Bloom ‒Rodoreda ha reconegut en alguna ocasió el seu deute estètic amb James Joyce‒, es desenvolupa en un espai del tot buidat, sobre una superfície brunyida i reflectant ‒màgicament transmutada per les llums de Carlos Marquerie‒ que fa pensar en un museu contemporani. Les actrius s’hi mouen en bloc, o bé es despleguen com un estol. El flux mental ‒passeig noctàmbul i al·lucinat pel passat‒ rebota contra la caixa escènica, receptacle d’un pensament esvalotat i en procés, plural com el cos actoral que l’ocupa i es prolonga en les ombres. El “crit tancat a dins” salta a l’exterior, multiplicat i incontestable.

El muntatge ofereix la deconstrucció d’una existència aparentment anodina i, alhora, pleníssima de coses, persones i tràngols vitals que ens fan viatjar de la innocència perplexa al desassossec més delirant, fins a arribar a una mena de treva. El tragí d’objectes sobre l’escenari tradueix la vida com un plegar, desplegar i replegar-se constant; un embrutar-se i un embrutir-se als quals, en algun moment, seguirà una endreça. I en aquest tràfec sense fi, el treball coral, impecable i commovedor, llisca com un engranatge precís. Hi ha un estudiat principi de variació en les recurrències que marquen el ritme intern, també pel que fa al moviment ‒a càrrec de Cecilia Colacrai‒. En dues ocasions Pérez Moya assumeix, descalça i amb un vestit blanc, l’alegre gracilitat d’una jove promesa en matrimoni. Per acatar l’imperatiu “Agenolla’t per dintre”, vuit de les actrius componen una genuflexió esglaonada o en diferit, descomposta en les diferents fases del moviment. Els desmais o caigudes són motius que es repeteixen en la partitura coreogràfica. I es fixa en les nostres retines la breu congelació del gest quan les intèrprets es passen algun objecte per col·locar-lo sobre l’escenari.

Al final de tot, el caragol de mar resta com l’únic element no humà sobre l’escenari. L’origen textual d’aquest element el trobem a un passatge en què la Natàlia, en veure el fòssil sobre una còmoda, s’imagina “aquell neguit del mar a dintre” i es pregunta si quan ningú no hi para l’orella continua tenint a dins la remor de les onades. En aquesta reflexió es troba la clau de volta de l’espectacle, que vol fer reviure a través de l’escolta ‒exemplificada a la perfecció per les actrius, delicades rellevistes d’una mateixa veu‒ el món interior de la Natàlia. El virtuós espai sonor dissenyat per Damien Bazin ‒ecos vocals i textuals, objectes microfonats, música que reverbera‒ busca amplificar la consciència d’una dona que, com tantes, va sostenir la vida dels altres mentre malbaratava la seva. És, sens dubte, una feliç conjuntura que la proposta coincideixi al TNC amb Flors i viatges, la instal·lació immersiva dels Cabosanroque.

Article publicat a Núvol el 4 d’octubre de 2023