Això d’aquest musical que porta 50 anys al West End és de culte. No s’entendria, d’altra manera que, un argument de sèrie B (la que seria el film de torna en una sessió doble al cinema), tingui tanta prèdica. Ara, s’han atrevit a agafar l’avió i fer una ruta per Europa per celebrar el seu aniversari. L’actual parada al Coliseum (després d’esgotar la gira pel Regne Unit, viatjarà també a París, Torí, Nàpols, Roma, Milà i Dublín, a més de viatjar també a Sidney i Melbourne. El que és un clam a Londres es pot escampar gràcies al nombre d’espectadors que han passat durant aquest mig segle pel West End i també gràcies a la versió cinematogràfica del 1975. Qui vagi despistat, que sàpiga que l’espectacle es fa amb el repartiment original actual i que s’interpreta en anglès. Es pot seguir perfectament la peripècia (totalment desenfrenada) gràcies a dues pantalles que fan una traducció simultània en castellà.

La gràcia d’aquest musical és que està absolutament integrat els comentaris del públic a l’escena. Però no és que hi hagi actors que s’amaguin entre el públic, si no que és la mateixa audiència la que reacciona repetint rèpliques que ja han estat instituïdes dins del llibret. Una festa perquè veure l’espectacle convida a disfressar-se (amb un aire absolutament tètric), a aixecar-se i ballar o a encendre la llanterna del mòbil i moure’l acompassadament en el que vindria a ser una absurda balada. Res té més justificació que la festa. I Halloween, ara, emergeix clarament com un reclam mediàtic.

El món globalitzat s’atreveix a aquestes dvertides aventures. Si a Catalunya, es decidís externalitzar el quinto (un joc entre el lloro que va cantant els números i el públic que li respon a la cantarella, amb versions, depenent del municii d’on es jugui) se la fotria de morros perquè ningú en coneixeria el funcionament. Jordi Prat i Coll, de fet en va fer una feliç aproximació a Els Jocs florals de Canprosa. Però jugava al TNC, no pas al Barbican de Londres! Ara, The Rocky Horror Show, emblema internacional del musical se’l pot identificar d’altres peces cabareteres, amb més o menys glamour en què sempre hi ha una certa perversió i uns personages gòtics estrafolaris (des del Circo de los Horrores a les diferents versions de The hole).

En un espectacle, amb llibret original del 1973, en què s’han anat modificant els repartiments però no els ha semblat convenient modificar-ne la mirada, la transexualitat es posiciona fora de l’esfera terrestre. Sens dubte, un plantejament retrògrad però que, perd transcendència en una peça que es riu de tots els tòpics (amb un dr. Scott amb extensions nazis; amb un Eddie rocker; amb un Brad i Janet ingenus i moralistes fins que creuen la porta de la casa misteriosa; amb una Magenta i Riff Raff excèntrics; i una Columbia que lamenta que Frank l’hagi arraconat amb una obsessió per crear un cos perfecte). Just la nit de la tempesta que el cotxe de Brad i Janet pateix la punxada inoportuna, neix Rocky el model ideal musculat, tendre i receptiu que voldria l’amo de la casa per a les seves diverses passions. Potser ja s’ha desvetllat massa (tot i que l’argument i les rèpliques són prou conegudes entre bona part del públic que ho disfruta com si fos una festa de fi de grau d’institut americà). Reservem, doncs, l’apoteosi final. En tot cas, més que la trama el que compta és deixar-se caure en la trampa del joc, la festa, i la desmesura. Els espectadors de The Rocky Horror Show no tenen l’acord secret del Club de La Ratonera d’Agatha Christie, si no més aviat la devoció d’escampar la cantarella i la coreografia Gran Via avall, com qui demana “trick or treat” en la nit de Halloween.