Acabat de ser reconegut amb el Premio Nacional de les Músiques Actuals 2023, Rodrigo Cuevas és una bèstia escènica. A la seva manera de revitalitzar la música (amb una comparsa tant afinada com riallera) s’hi suma la seva presència escènica.

Sí Loquillo era la imatge d’un home-alfa , un mandíbula afilada en l’argot de Carles Alberola, Garcia és el seu antagònic. Amb un ventall que mou aire i passions expressa un cant a la homosexualitat espectacular. Si a Trópico de Covadonga cantava guarnit de bates de seda, ara tira de pantalons arrapats, samarreta negra que transparenta i, això sí, uns esclops que l’aterren a la seva Astúries. Ara, amb el cabell tallat, bigoti i amb ulleres de sol (fins que se li entelen per la calor) s’erigeix com un Freddie Mercury immortal. La seva romeria és una festa queva delirant, com la que proposava La Chicha a Los inescalables Alpes.

Les cançons són simpàtiques i musicades amb originalitat però el que supera el favor del públic és el seu speach. Als de platea els ttlla de rics; als de l’amfiteatre, de pobres (seguint la broma dels The Beatles). Fa una enquesta de qui és casarà en un any i constata que les parelles heterosexuals (i pobres) encara es casen per l’Església. Clama contra aquesta institució amb simpatia però sense compassió (amb uns quants insults pels mig mutaria amb Pepe Rubianes). Són només exemples de la seva capacitat de connectar amb la música i, sobretot, amb la paraula. És un mag, un xouman. No se’l perdin. Sigui en viu O, en tot cas, pel Youtube. Mou masses i s’ho mereix.

Hi ha tota una parròquia de teatrers que esperem, amb paciència algun número conjunt amb Glòria Ribera (Parné). Que la versió del Paral·lel ressoni amb sonoritat cantàbrica. Que conflueixin entre el català d’asturià que va estudiar a Barcelona durant anys (“TV3 diu que no és correcte temassos s’ha de dir temacles”, diu irònic), amb l’accent meravellós de la filla de Guissona que triomfa amb les companyes de José y sus hermanas (Los bancos regalan sandwichras y chorizos).