Vist el diumenge, 1 d’octubre de 2023 al Teatre de Lloret de Mar.

Prenent com a punt de partida les disquisicions de les bruixes que prediuen el futur de Macbeth (que forma part de la trilogia més reeixida de les tragèdies de Shakespeare) tenim a tres personatges que llancen sense aturador el seu missatge discursiu, fent de les paraules (i el poc o molt joc que poden donar) la única bala de la que disposen per a enganxar al públic. Què els està passant? Que tenen un text a dir (això sí, s’ha de reconèixer, mil·limetrat com una partitura en els gestos i les entonacions) que vol fer-nos reflexionar sobre les contradiccions humanes, les de l’individu, i les de la societat.

Compten amb un cert ajut de tres instruments que hi ha a l’escenari, un d’ells -per a mi el que dóna més joc- un acordió a les espatlles d’un d’ells. I d’un fons negre que recorda un cel estrellat, exactament igual que el seu vestuari. Així, el que ressalta són els seus caps i cares, i també les seves mans. D’aquesta tirallonga de frases i aclucades d’ull al públic (un públic que ha de tenir un nivell mínim) caldria destacar alguns moments que desperten el somriure, i sobretot quan tot apunta a que estan fent bromes sobre un joc sexual/sensual, la riallada. La conclusió és la clara decepció de nosaltres mateixos, altre cop, tant com a individus com a part d’una societat.

Es pretengui o no, la falta d’un fil argumental intel·ligible (al menys per a mi) t’aboca a gaudir de cada petit moment, que de seguida queda esborrat pel següent. Una característica d’aquesta proposta és que no pots distreure’t ni un moment, sense el risc d’haver-te perdut alguna cosa.

Per a posar un exemple, és com si haguéssim preparat una base de teatre de l’absurd i li afegíssim notes dels jocs de paraules de Joan Brossa i aromes del còmic i actor francès Raymond Devos, així, com si estiguéssim descrivint un vi que no té explicació racional, sinó el que ens desperta.

Però em temo que, entusiasmats com sortien molts dels espectadors, la majoria no recordaran pràcticament res passats uns dies. Com quan et diuen ‘de què anava l’obra?’ i ets incapaç de fer-ne una descripció coherent.

Sense menystenir tot el talent de la gent que hi ha intervingut, des de l’autor al director, els intèrprets, tècnics i la resta de la més que àmplia fitxa artística que ha intervingut per posar en peu aquest muntatge precís com un rellotge suís, escric aquestes paraules en defensa d’un argument, d’un fil conductor dramàtic, que faci memorable per al nostre jo emocional un text que va dirigit (sense treva) més al nostre intel·lecte.