Janet Novás indaga de nou en l’atomització del cos (com ja provaria Lipi Hernández a Mol·leculari). Imagina poder disgregar el seu propi ésser en diferents persones per extreure la individualitat i construir una nova comsmovisió universal, en què tots som part d’aquest tot. En realitat, el que projecten el moviment de les intèrprets a l’escena és el d’una mena d’éssers en construcció, com si fossi protopersones, éssers que esdevindran persones més endavant. Lali Ayguadé ja va provar d’imaginar l’evolució de l’ésser humà a Here, des de la veu lírica i el moviment.

La imatge amb els maillots amb punts brillants de Proto (SN1806), com escates, evoquen a les dones d’aigua dels contes mitològics (Novás, gallega, pot identificar-hi mouras). Són uns éssers que captiven per la seva estranyesa com aquelles Aneris que Albert Sánchez-Piñol va escriure a La pell freda que, més tard, tindria la seva versió cinematogràfica. És un univers animal que repica a la intuició de novel·les com Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, o La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.

La dansa contemporània necessita que es transpiri. Tot i la validesa de la dansa teatre (en què els ballarins esdevenen personages i es mouen inspirats per una trama més o menys concreta), no és convenient explicar amb massa evidència la voluntat del treball. La coreografia s’ha d’expressar per sí mateixa. Quan es fan epílegs que evidencien la metàfora trenquen la lgica artística per conve`rtir-la en una construcció analítica que ressona perillosament incoherent. Potser més val donar per bo allò que els públic s’ha imaginat sense cap idea prèvia d’inici, potser deixar que les mouras evoquin un món al que l’espectador hi trobi els seus propis referents.

Per cert, Novás va marxar divendres de Terrassa, cap a Sant Sebastià. La va encertar perquè O corno, la pel·lícula que ella protagonitzava amb altres intèrpres com Diego Anido (habitual en les primeres peces de l’Agrupación Sr. Serrano) va guanyar la Conxa d’Or a la millor pel·lícula del concurs.