Un muntatge dramàtic, amb voluntat de provocar reflexió, ha de pretendre construir una trama sobre uns personatges que viuen una contradicció que es va desplegant, escena a escena. L’últim ball, per exemple, guanya intensitat i veritat amb l’aparició del fill, que se sap des de la primera escena que va morir, potser accidentalment. Cada aparició del personatge (amb una interpretació prou sòbria de Daniel Cuello-Esparrell) fa un gir que eleva el drama. Potser en l’escena del desenllaç es queda en un to ambigu que no correspon al que ha estat insistint amb la mare, en cada aparició.

Més pla és el paper del marit ( Gal Soler, turmentat pels secrets) i la dona (Montse Miralles, òrfena d’un pare que la sobreprotegida massa i d’un marit que no sap estimar-la, segons l’ombra del fill). Tenir un mapa tant traçat impedeix que aquests personatges es despleguin i procurin donar-li gruix a partir d’una interpretació que gesticula excessivament. Cada quadre acaba arrodonint una informació que desemboca a la tragèdia. Sembla que, com diu el títol, la relació es trencarà, que serà ferma la decisió que la Roser marxi de la protecció de l’Arnau, com si fos una Nora del segle XXI. Com la Pepeta que balla a La Paloma, feliçment als 103 anys. 

Les sales en decadència són propícies a imaginar-hi un teatre. Ho va fer Cunillé i Zarzoso a Salón Primavera. Però és decadent com El bordell de la Cunillé del 2008/09. Broggi va reproduir les aventis de Marsé al Lliure de Gràcia que havia estat sala de ball, precisament (Adiós a la infancia, una aventi de Juan Marsé). Un escenari degradat per retratar una relació que s’estimba és molt oportú. Però costa entendre perquè la parella disposa del camerino per canviar-se quan la resta dels amics es queden ballant a la sala. El desplegament de vestuari és ambiciós i ajuda a llustrar bé cada escena, és un avançament al que passarà, una tragèdia que s’anuncia, constantment.

Deia Carolina Bianchi a Cadela Força que no és suficient dir que la venjança de les dones maltractades és la seva supervivència. Bàrbara Mestanza apel·la a una revisió constant de tot el patriarcat a Sucia que tampoc sembla gaire generador de confiança. El resultat de L’últim ball (del bolero van al pas doble el tango i un vals que serà fatídic) és prou inoportú perquè es pot interpretar com un crim amb el que s’escuda l’extrema dreta per desentendre’s de la denúncia de la violència de gènere. La desesperació de la Roser l’hagués pogut portar a fer com Hedda Gabler, desenganyada de tot. Però el més empoderador hagués estat sortir lliurement com una Ventafocs que llença la seva sabata al riu.

La Roser és una Nora que no sap gestionar bé el seu cop de porta. La seva poca traça la fa dèbil. Potser no és un final de conte feliç però sí que és cert que mostra una vulnerabilitat tant dels personatges com dels intèrprets molt generosa, que s’aplaudeix amb aquella estranya sensació d’aplaudir un final que no és el que voldries, pe`ro que acaba sent coherent.