The Weak Side és la segona peça d’una trilogia que tracta sobre la vida en un sentit humanament existencial, és a dir, la vida com a forma d’existència en el món a la que som “llançats”, en termes heideggerians. En aquesta peça, que és la segona en el procés de creació, però la primera pel que fa al concepte, tracta precisament de la vida com a forma preconscient d’existència que evolucionarà cap a la consciència individual marcada per l’absurd i sotmesa a la intrascendència; que és el que es tractava en la peça anterior Toys in the attic, presentada el 2020 com a treball final de carrera. Per tant, en l’espectacle que es va presentar a la Sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors en el marc del festival Grec, vam poder veure una peça de dansa amb un llenguatge molt particular que Marina Fueyo ha creat per a la peça per tal de recrear uns éssers ahumans, que no estan vius, però tampoc estan morts, sinó que encara no han vingut a la vida. L’ambientació del tot abstracta (escenografia i il·luminació d’Alba Paituví García), recorda una mena de llimbs, però anterior al naixement, on les ànimes dels encara no nats esperen, potser eternament, el moment de ser concebuts; en aquest sentit, el vestuari (Manuel Mateos) aportava el contrapunt de concreció, comicitat i caricatura.

Em va semblar una proposta escènica molt intel·ligent, pensada fins a l’últim detall tant pel que fa a la coreografia, com les escenes, el tempo i la composició plàstica, que juntament amb el disseny de llums, la creació musical (Mourae) i la impecable interpretació del seu equip (Laia Camps, Vera Palomino, David Santana, Martí Forcada, i la mateixa Marina Fueyo), donaven a la peça tota la força i solidesa. Precisament per això vaig trobar un pèl sobrers el pròleg i l’epíleg, ja que, tot i ser molt bones idees artístiques –que podrien servir per a una altra creació–, a mi no m’acabaven d’encaixar amb la resta del plantejament i estètica de la peça per l’ús caricaturesc dels límits teatrals (el teló) i, per tant, del mateix espai utòpic (no-lloc) representat en escena. En qualsevol cas, em quedo amb ganes de seguir la pista d’aquesta nova generació de coreògrafes sortides de l’IT com Guillem Jiménez, María Jurado i Celia Espadas que com Fueyo han començat a fer-se un lloc en l’escena contemporània catalana.