Les comèdies musicals demanen colors estridents com el rosa xiclet amb què vesteix Ada, la protagonista, i el groc llampant del seu apartament de lloguer. Una comèdia necessita de la topada de dos antagònics que viuen en un fet insòlit (aquest amor particular que per a res té a veure amb el que cantava Lluís Llach). Els dos personatges són uns divertits estereotips d’antiherois, que tenen talent però ningú els hi ha reconegut fins que emergeix, de sobte, a l’escena. En el caràcter d’ella hi ha un cert cinisme en l’amor romàntic; en l’amor d’ell, hi ha una fe cega al destí i al compromís que ho segella amb un anell. És evident que la vida es veu ben diferent segons quin cantó es visqui de la Diagonal, segons quin sigui els balanços dels comptes corrents, segons quins siguin les crosses familiars (que ara són una empenta, ara una molèstia que no permet viure lliurement). I Un amor particular ho fa evident, amb un objectiu final: preparar un monòleg perquè l’empresari descobreixi una vessant artística que ell mateix desconeixia. Avui, que tothom va en processó a veure la versió inclassificable de Barbie, bo és rellegir aquest musical desinhibit, provocador i que, lluny de ser un cant al discurs políticament correcte, estira tots els tòpics per fer-ne riota.

Jumon Erra i Daniela Feixas han elaborat un guió que no s’amaga d’anar gratant tots els tòpics i de demostrar que, en l’amor com en l’humor, és tant important l’autoestima com el paper que toca jugar-hi. La música és fresca i té gràcia que els hagin convertit com els veïns d’aquell piset de finestres obertes perquè hi passi la corrent d’aire i de mobles d’Ikea pintats del groc que tanta malastrugança dona al teatre amb el que conviu una excèntrica actriu. La peripècia inicial a cop de rap de Mara Jiménez, situa el quadre a grans traços. La decisió de fer de coach per a parlar en públic és l’última operació per a la seva subsistència. És quan apareix un estàtic Xavier Navarro (Xavier), que fa gràcia per la seva poca empatia. Aquest és el personatge que travessa tots els girs de l’obra. En realitat, l’actriu desenganyada viu la reacció del comportament oscil·lant d’ell. No hi ha gaire coherència psicològica ni realitat plausible; no li cal perquè es viu un fet imprevisible com és l’amor i el desig. I els canvis d’espai van essencialitzant questa relació amb l’aparició de dues regidores que ventilen l’escenari (però que potser també podrien fer els mateixos intèrprets, en aquesta posada en escena volgudament teatral).

D’amors impossibles la literatura n’és plena des del Romeu i Julieta o el de Mar i Cel. En clau de comèdia hi ha el despropòsit divertidíssim de Pegados. En aquest muntatge, el ritme marca un enamorament immediat (de fet, que sorprèn als dos mateixos protagonistes) i una llarga crisi (on es perd el to de comèdia i entren les balades més profundes com aquella de “Jo sóc” de l’Ada o la de “La vida demana massa de mi” de’n Xavier. Potser no caldria allargar tant les sessions i reduir la peça en durada perquè tot anés més picat (que és la velocitat ideal per a un musical). Són moments tendres en què es fuig de l’estereotip i es poden palpar com es llepen les ferides per poder ressorgir de les cendres. Allà és on ressonen a les balades d’Aquests cinc anys, una peripècia musical dramàtica que creua l’amor de fi a principi o de principi a fi en dos monòlegs encavalcats. Les classes de teatre, al final, han servit per a reforçar una autoestima que ajudi a prendre les regnes de la vida i deixar anar les crosses. El final és obert i carregat d’esperança; sense necessitat d’un acudit final. Fresc, patèticament divertit i vitalista. Món Barbie? en tot cas, la que deu gaudir de segona residència i luxes top és la Cristina que no apareix a l’escena però que se li coneixen els gustos pel cos d’un Mosso d’Esquadra i no ens referim pas a la institució precisament…