La revolució del segle XXI només es pot assimilar com una farsa. S’han acabat les bombes Orsini.; tot és una ficció que fa suportable el desequilibri social. La dignificació del treball, de les famílies que se saben miserables és el brou d’on cuina els textos teatrals Eu Manzanares: En son clars exemples Dopaland o Lo nuestro. Ara hi torna amb aquest treball que ´ñes el resultat de la seva residècia artística a la Sala Beckett.

Eu Manzanares té un discurs que reivindica una cultura popular i que l’òpera sigui accessible per a tothom. Ho explica ben clarament, amb un to de comèdia, en una obra que passa distreta i que va apuntant des d’atemptats terroristes sanguinaris a discussions filosòfiques (dels herois de còmic per concretar bé la seva actuació). Al costat del sofà i la tele engegada amb la Ruleta de la Suerte s’hi discuteix la responsabilitat d’una farmacèutica que s’ha enriquit després d’experimentar amb sang de persones pobres.” La terra per qui la treballa” criden els proletaris des de fa segles. Eu Manzanares reivindica una exòtic clam, “l’òpera per qui se l’ha currada”.

La peripècia parteix d’una vergonya familiar real: la seva àvia anava a donar sang a canvi d’un cistell d’aliments. L’empresa que recollia la sang, avui és una de les que patrocina l’òpera al Liceu. Per tant, el sil·logisme és meridià: gràcies a persones com la seva àvia que hi ha òpera al Liceu. El que denuncia l’obra és que ningú els hi ha agraït aquest sacrifici que ha aportat un benefici econòmic i social. Incorporar la mare( i l’àvia) a l’escena no és habitual però aquest any hi han coincidit dos muntatges: Mi madre en bragas i Concrete Matter. Abans ho havien fet altres com Sónia Gómez (Mi madre y yo) o Carla Rovira (Màtria). Sens dubte, de totes aquestes propostes, la més popular i divertida de seguir és la de Nessun Dorma; també és, de llarg, la més llarga (1h 45 minuts)

Les tres generacions s’alternen en una acció que ficciona la història i que, sobretot, dona veu tant a l’àvia (Queralt Casasayas) quan es rebel·la per saber el final de Nessun Dorma; de la mare (Anna Barrachina), que aguanta la deshumanització de la família on va a netejar setmanalment; i de la filla (Tai Fati) que vol fer teatre per canviar el món. En aquest punt naïf, hi ha un embrió de comèdia àcida perquè ningú té la raó i la productora (Júlia Truyol) centra les preguntes perquè l’obra interpel·li al públic burgès d’avui (no imagina cap revolta ni que el teatre pugui despertar passions entre els obrers). El paper del metge (Pepo Blasco) filantrop és prou ambigu per no caure antipàtic; l’empatia del públic transita d’un personatge a un altre.

És en l’escolta que els personatges troben el final i que la peça guanya consistència. L’òpera és l’excusa, el miratge de la metàfora. A l’arrencada del Grec, també hi emergien uns venedors de còmics i un misteriós heroi que volia fer la revolució (La chispa). Però aquella revolta també tenia flaire de campanya de màrketing d’Instagram. Els herois que repudien del capitalisme del sistema establert provoquen des de dalt de les façanes guarnits de pescador de salmó nòrdic (John Fisherman. Money for free). Potser aquesta revolució també serà molt tangencial però és el que més s’assembla a portar el paradigma econòmic a la crisi.