En el sector de les arts escèniques s’ha recuperat l’hàbit de xiular, picar de peus o “buuuejar” alguns directors com Calixto Bieito o Àlex Ollé quan gosen “épater les bourgeois” al Gran Teatre del Liceu. El cas més recent el tenim amb l’estrena de «L’incoronazione di Poppea» de Claudio Monteverdi, amb un Bieito absent per altres compromisos operístics i amb el venerable director musical Jordi Savall manifestament en desacord amb la posada en escena, com si la versió de Bieito no tingués res a veure amb ell i la seva funció fos només posar-hi música al seu aire.

En el teatre, aquest hàbit, potser perquè és més popular i, per tant, més feble, no existeix. No hi ha cap estrena teatral que sigui rebuda amb xiulets, cops de peus o buuus!, ni que a vegades se’ls mereixi, quan l’equip directiu surt a saludar. Ben al contrari, l’auditori es desfà en aplaudiments fervorosos i no es conforma a fer-los sortir una o dues vegades a saludar sinó que a vegades els reclama un parell de vegades més.

És el que ha passat amb les funcions de «La vida es sueño» de Pedro Calderón de la Barca, insígnia del Segle d’Or espanyol, en una versió, per primera vegada en ell, del prestigiós director Declan Donnellan, ànima de la companyia anglesa Cheek by Jowl, en cooperació amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), que té com a director artístic l’actor català Lluís Homar.

L’obra, que es va estrenar a l’últim Festival Temporada Alta, ha passat només dues nits per l’amfiteatre del Teatre Grec de Montjuïc, dins el Festival d’Estiu de Barcelona, i els prop de quatre mil espectadors, almenys els dos mil primers, han rebut amb eufòria i alguns dempeus i tot la proposta de Declan Donnellan. Ni un xiulet, ni un picar de peus —que a les grades de l’antiga pedrera de Montjuïc no servirien tampoc de res— ni cap buuu! de desaprovació —Declan Donnellan, de fet, tampoc no va sortir a saludar al Grec— sinó tot el contrari, espectadors d’estiu rendits potser sí a la interpretació de la companyia —que té realment el mèrit de dir Calderón de la Barca narrativament i sense que es noti gairebé el vers ni el vell clixé que arrossega sovint l’emfatitzada declamació dels clàssics espanyols— i fent ús d’una pretesa modernitat en clau de píndoles de musical de cabaret, barrejades amb una bona dosi repetitiva d’aquells oblidats Carmen Miranda, Xavier Cugat i els Andrew Sisters, amb aquella tonada tan enganxandissa de la peça «Cuanto le gusta», popularitzada pel film «A date with Judy» (“Així són elles”, en versió espanyola), una comèdia musical del 1948, dirigida per Richard Thorpe.

I, esclar, costa relacionar el convuls regne de Polònia —on s’ha situat la trama de «La vida es sueño» de Calderón de la Barca— amb l’anarquia de Santa Bàrbara, a Califòrnia, on les actrius Jane Powell i Elizabeth Taylor, en personatges que representen dues jovenetes d’institut, futures cunyades, s’encaterinen del personatge que interpreta Robert Stack, més gran que elles, i la competència amorosa esclata dins el nucli familiar amb una afer de banyes i faldilles compartides, amb una ballarina sudamericana pel mig objecte de la presumpta seducció del vell pare d’una de les noies.

Esclar que alguna cosa de tot això hi ha amagat en la trama de «La vida es sueño», però en tot cas queda molt lluny de ser entès a l’escena, per molt que se segueixi la trama de la versió amb la màxima atenció. I Declan Donnellan —tan agut, lúdic i innovador en altres propostes shakesperianes anteriors de Cheek by Jowl— aquí es troba encotillat per la paraula de Calderón de la Barca, a la qual es rendeix sense oposar ni resistència ni tampoc aportar res de nou, permetent-se només un lleugers respirs amb la gresca del popular «le gusta, le gusta, le gusta…» i amb les sortides a peu de grada del príncep encadenat, en procés d’entronització, víctima dels uns i dels altres, fent una mena de paper de clown entre la gent de l’auditori —amb les voltes a la cadira inclosa— en contrast amb les escenes més dramàtiques, encadenat, amb aparell de ràdio a les mans, que protagonitza a l’escenari. Tot i un cert histrionisme interpretatiu, és per a aquest actor, Alfredo Noval, que interpreta el paper de Segismundo, en qui recauen bona part dels mèrits de la interpretació del muntatge pel canvis de registres que aporta al seu personatge.

Com que Calderón de la Barca ja tenia el dubte sobre si era la vida real la que era un somni i, ben al contrari, si eren els somnis els que pertanyien a la vida real, el muntatge de Declan Donnellan, que ha comptat amb la coadaptació del dissenyador Nick Ormerod, juga amb aquesta mateixa controvèrsia, tot i que no aconsegueix d’explicar-se prou bé i més aviat el que fa és embolicar la troca que només es desembolica una mica a l’hora dels discursos de cadascun dels protagonistes, és a dir, amb la paraula de nou de Calderón de la Barca, que és un autor que no escatima tampoc els feixucs monòlegs en les seves obres.

I és aleshores quan l’aire de vodevil amb què el director impregna el muntatge s’estimba sobre cadascuna de les set portes —no les del famós restaurant barceloní— sinó les set portes de l’escenografia que proporciona uns potents efectes escènics de moviment, so i il·luminació que són l’única imatge que els quedarà als espectadors d’aquesta versió de «La vida es sueño» junt a les ganes de taral·lejar, a la sortida, pels jardins del Grec, el “le gusta, le gusta, le gusta…”, de Carmen Miranda.

Si els somnis, com diu Calderón de la Barca, fossin de debò la vida real, de segur que als espectadors els semblaria veure a l’escenari, sortint per una de les set portes, el polifacètic artista i director d’orquestra gironí Xavier Cugat, emigrat a Cuba amb la família. Però ja se sap el que diu una de les citacions més cèlebres del teatre espanyol: «¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño y los sueños, sueños son.» Doncs, au, a fer nones tothom i a falta d’angelets, en el temps que corren, a somniar amb els acolorits i redissenyats faunes del Grec. (…)