Vet aquí el dilema. Allò que s’entén que podrien ser els set pecats capitals també podrien ser set virtuts capitals. O això almenys és el que proposa una mare a la seva filla en el primer dels esquetxos. En dic “esquetxos”, però són més aviat contes curts que, per cert, funcionarien molt bé com a recull literari.

El muntatge «Les altres» és una obra breu, una hora i cinc minuts a tot estirar, del dramaturg Marc Artigau (Barcelona, 1984) —que té també en cartellera a La Villarroel l’obra «L’illa deserta»— i que en aquest cas de «Les altres» tanca la temporada de la Sala Àtrium després de l’encàrrec que sembla que li van fer les dues actrius, Cristina Arenas i Laura Pujolàs, i que prèviament, sota la direcció de Meritxell Yanes, van estrenar a la sala La Planeta.

L’adolescència com a protagonista, abocada a l’abisme de la incertesa. Contra la luxúria, bany de discoteca. Contra la golafreria, pipes amb closca. Contra l’avarícia, un iPhone d’última generació. Contra la mandra, energia adolescent. Contra la ira, rastellera de vocabulari en argot juvenil. Contra l’enveja, venjança. Contra l’orgull, modèstia.

Hi ha en aquesta peça de petit format una interpretació que va més enllà de la trapelleria teatral i que requereix haver trepitjat els escenaris molt abans, com porten fet en la seva trajectòria les dues actrius del muntatge. Hi ha també un esmolat treball de llenguatge que esprem al màxim totes les possibilitats d’una llengua. Hi ha una mirada entendridora, en el fons, cap a l’adolescència, tot i que en un cert moment aquesta mateixa mirada es torni aspra i fins i tot cruel.

«Les altres» és una simfonia poètica adolescent. O també es podria dir una prosa poètica simfònica adolescent. I en cadascun dels contes, dels esquetxos vaja, tot i que no hi ha moralitat final, sí que hi ha una conclusió subtil i no dita que penetra en l’imaginari dels espectadors. Per cert, el guió és tan obert que es permet actualitzar-se quan convingui. Ara mateix, amb l’anècdota “que us bombin” de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona.

Especialment remarcable el primer conte esmentat de la mare i la filla on Laura Pujolàs (la mare) s’esplaia a gust sobre el que voldria que fos i fes la filla (Cristina Arenas). També el devessall linguístic basat en marques, productes, artilugis i noms comuns publicitaris que pertanyen a una generació que s’ha fet madura tot i que encara es veu adolescent i que es reparteixen a parts iguals les dues actrius. Enginyós el vocabulari juvenil interpretat amb la picaresca de la maduresa. Espaterrant el conte sobre una mestra d’escola en una reunió de pares per parlar de la professora de català que abandona la “difícil missió” i que Laura Pujolàs caracteritza amb un discurs de rima popular ple de referències amb cultismes i versos coneguts d’allò més “nostrats”, com diria aquell. Punyent el discurs d’una alumna sobre l’evolució darwiniana (Cristina Arenas), amb ganyotes de conill, davant d’una aula que denuncia haver estat víctima d’assetjament durant anys per tots els altres. Gens tòpic el conte de la discoteca on es barregen les il·lusions amb els desenganys de les dues adolescents.

El muntatge «Les altres» podria semblar que està pensat per adreçar-se a un públic més aviat jove, adolescent, però crec que és un espectacle que no té fronteres i que probablement els adolescents no l’acabarien de veure com una caricatura d’ells mateixos, per allò de la distància del temps. Però sí que els que ja han deixat aquesta etapa, se la poden mirar amb una certa nostàlgia i també, ¿per què no dir-ho?, amb la tranquil·litat que l’adolescència que els va tocar viure no tornarà mai més. (…)