La Fundació de les Arts Lliures segueix amb la seva filosofia de proposar a companyies joves que revisitin Joan Brossa. Si ho va fer el coreògraf Roberto G Alonso amb Laberint Striptease, ara és una companyia que també té un gust pel gest, el cant a cappella, la commediadell’arte i el joc de paraules com Dei Furbi. L’humor i fatalisme casa perfectament amb el surrealisme brossià. El que costa entendre és com no s’havien trobat, encara: Hi ha camp per córrer conjuntament.

En els marges de la parateatralitat hi ha l’autor que escrivia amb la llibertat inabastable de saber que rarament estrenaria (i que el paper tot ho aguanta) amb el treball conceptual de creuar paraules, d’introduir situacions i personatges com Christa Leem i tòpics com les cartes o les A capgirades símbol icònic de l’artista visual. Els Pirates van artacar un dels textos més complexos com Gran Fracaroli. Altres que hi han exprimentat són Albert Mestres (CercaBrossa), Cabosanroque, a partir de la seva novel·la i testimoni com a soldat de la lleva del biberó (No em va fer Joan Brossa) o les Pinyes (Brossa és Brossa).

En el devessall de material escènic o més escenificable del que imaginaria Brossa probablement, Dei Furbi ha trobat un fil i buscant sempre la ironia del públic i traspassant als seus universos, sempre inestables com aquell Oklahoma o la seva celebradíssima Trilogia Mozart. La directora Gemma Beltran sap cosir la lletra escrita de Brossa amb un univers de miralls. El surrealisme es preguntava què hi ha darrere del mirall? Ara ho sabem: el públic.