El Projecte Comunitari de l’Antic Teatre, darrer Premi Maria José Ragué als Premis de la Crítica, han aconseguit fer-se seu un lloc inhòspit. Quan la gent de l’Antic va entrar en aquell teatre abandonat, en aquella finca plena de deixalles, ara fa 20 anys, ells s’ho miraven des de la finestra de casa, confiant que la presència d’humans harmonitzés aquell forat negre a tocar del Palau de la Música. Segurament, també deurien mirar-s’ho amb una certa desconfiança per la possible intromissió al seu espai domèstic. Ara, les àvies de l’Antic tenen taula al bar (estranyament, a la terrassa) i conversen com si fos el seu propi menjador. I també saben que tenen un escenari on trobar-se, reforçar els seus vincles, enfortir el seu empoderament i expressar-se de cara a platea. El que han guanyat aquestes veïnes del barri és molt més del que s’haguessin pogut imaginar, diuen amb els ulls vidriosos. Aquella provatura amb Marta Galan (l’artista ja havia treballat amb col·lectius juvenils amb Juan Navarro a principis dels 2000 a la Nau Ivanow) ha acabat quallant. I ara, el públic quan entra a veure qualsevol peça de les àvies (dit amb molta estima), ho fa amb un somriure que no descarrega en tota la funció.

Les àvies són història viva i amb la dramaturgia de Marta Galán, només cal que vagin repentinant-la, a a partir de fotos, conversa i amb un moviment tant autèntic com fresc. Els cossos han recuperat una agilitat similar a la de la seva ment. Tot està per fer. No volen quedar-se amb la nostàlgia d’aquell 1979 (any de l’All that jazz de Bob Fosse) i de molts renaixement artístics i polítics de les seves trajectòries individuals). Va ser una dècada molt potent socialment, amb la sortida d’una dictadura del que semblava una transició alliberadora que, amb els anys, s’ha vist que tenia truco. Tot i així, els i les intèrprets ho viuen amb la intensitat de superar tràngols econòmics, culturals i de reivindicació, potser més valents que els d’aquest segle XXI.

Potser hi ha menys delicadesa que aquell Souvenir, però és que, ara, les àvies amb un excel·lentíssim Pau de Nut (Kalimat, Antígona per a criatures, El futur) tiren de desinhibició, de celebració. I ho fan amb una sala que segueix amb les comissures tensades amb un somriure que només es relaxa amb les riallades i els crits de sorpresa. Les àvies de l’Antic són casa. I a l’antic són, directament, a a seva sala d’estar. No importa res més que compartir i deixar-se anar. Procurant que les frases de les exposicions fotogràfiques siguin curtes, que no es perdi en digressions.